Parlem amb la il·lustradora i dissenyadora gràfica Marta Bellvehí (Palamós, 1989), que ha publicat la seva primera novel·la. Bellvehí és una ànima inquieta que dins l’àmbit de la creació ha tocat diverses tecles aportant-hi el seu segell personal i identificable: allò que en literatura en diem “una veu pròpia”. Ha treballat per la revista Enderrock; ha il·lustrat cançons; ha dissenyat cartells de festivals; ha dibuixat en directe en concerts i també portades de novel·la. Ara també ha il·lustrat la seva, de novel·la, cosa que no tots els escriptors poden dir. La criatura té nom de dona i es diu Bruna Brown (Fanbooks), que és la protagonista d’aquesta novel·la juvenil que narra un viatge vital amb destí a l’apoderament.

Marta Bellvehí
Foto: cedida

Comencem posant etiquetes: tu ets essencialment il·lustradora o, si més no, la il·lustració ha estat el vehicle a través del qual t’has expressat i t’has professionalitzat fins ara. Com ha estat aquest salt entre àmbits?

Ja des de petita m’agradava molt tant escriure com dibuixar. De nena feia els meus propis contes, escrivia històries i després també les il·lustrava. Saps la típica redacció d’escola? Ningú m’ho havia demanat, però jo hi afegia una il·lustració al final. O sigui que ja ve de lluny, sempre m’ha agradat fer servir aquestes dues formes d’expressió. Sí que és veritat que després em vaig dedicar molt més a la part visual. Ara bé, va haver-hi un moment en què vaig acabar la carrera, vaig començar a treballar de becària, etc. I estava en una situació de crisi –de fet, quasi totes les meves amigues estaven igual– semblava que la sortida era anar-se’n, aprendre anglès, formar-te i tornar més preparada per encarar el que vingués. Encarar la incertesa, sobretot. I jo vaig marxar a fer d’au-per a Birmingham.

Com la teva protagonista!

Com la Bruna, sí…

I què recordes d’aquella època?

Va ser una gran experiència. Tot d’estímuls nous (que de fet no ho eren tant perquè jo ja me n’havia anat abans a viure a Barcelona per estudis): Quan ets fora de casa ja no ets la filla de ningú, ni la germana de ningú: ets tu i només tu. Conquerir la teva llibertat és una bona manera d’anar-te coneixent. Recordo que quan vaig arribar a Anglaterra, una de les primeres reflexions que vaig fer va ser “Ep! Que tindré temps lliure per crear les meves coses!”. Aquí va ser acabar la carrera i posar-me a treballar i sempre estava molt centrada en encàrrecs. Allà vaig tenir l’oportunitat de tenir el moment de representar tot el que estava vivint, expressar-ho d’alguna manera.

I vas pensar que escriuries.

La veritat és que no. La meva primera idea va ser fer una exposició, muntar alguna cosa relacionada amb la il·lustració. Anava amb els quaderns amunt i avall, dibuixant coses que m’anava trobant mentre vivia allà. Amb el temps es va anar transformant en petits escrits que s’anaven fent grans, sobretot quan em vaig apuntar a un curs de novel·la que em va ajudar molt a l’hora de fer una estructura, aprofundir més en el tema, crear l’hàbit d’escriure. Al principi, sobretot si no ho has fet mai, et sents una mica perduda a l’hora de construir els personatges, per exemple. Recordo que va arribar un moment que m’era molt complicat combinar les dues facetes, escriure i il·lustrar alhora.

Voler-ho dir tot de totes les maneres que sabies…

Sí. Perquè il·lustrar ja és un acte creatiu que t’absorbeix molt i vol tot el teu temps i molta energia creativa. Quan il·lustres, estàs pensant tot el dia en això… I el fet d’escriure, com que era una afició extra, sempre el tenia una mica aparcat. És per això que penso que he trigat bastants anys a acabar aquesta novel·la. Perquè hi anava donant voltes, ho deixava, ho tornava a llegir… Hi havia mesos que tenia tantíssima feina que no m’hi podia dedicar. Escriure, però, em venia molt de gust. Escriure, per a mi era el plaer de trobar-me aquelles estones, trobar-me amb la Bruna, que per a mi ja era com una amiga.

Així ningú millor que tu per explicar-nos-ho. Qui és aquesta amiga teva que t’ha portat pels camins de l’escriptura? Qui és la Bruna Brown?

La Bruna és un personatge de ficció a qui li passen moltes coses que a mi mai m’han passat, però hi ha reflexions i pensament que al final compartim. La Bruna: una noia de Barcelona. Introvertida, amant de l’ordre, que amaga un munt d’inseguretats. Tot comença quan ha de fer l’examen de la selectivitat i la cosa no surt bé perquè pateix un atac de pànic provocat per la por que té al fracàs. Això fa que prengui una decisió que li capgira la vida: se n’anirà a Anglaterra a treballar com au-pair. Viurem amb ella les relacions amb la família que l’acull, les noves amistats, com es relaciona en la distància amb els amics i amors que ha deixat aquí i algun drama que no desvetllarem. Ella sent un desencaix inicial, fuig endavant perquè com molts joves, li importa molt l’opinió de la resta. De la mateixa manera que tem que algú pugui comentar que és una fracassada perquè ha suspès la selectivitat o que és covarda o el que sigui, i marxa, quan és allà i les coses no li van tan bé com s’hauria pogut imaginar, es nega a tornar: la tira enrere “el què pensaran si torno”. Es diu “Seré de nou la fracassada”. Ella necessita sentir-se realitzada i socialment ben vista. La Bruna és una noia que s’aventura, viu, creix, evoluciona…

Fa allò que es diu i que a vegades fa una mica de rabieta: “sortir de la zona de confort”, però per necessitat… Paral·lelament, tu també has sortit d’aquesta zona diverses vegades. Ara vius a Girona, aquí vas crear el fanzine Casa soc jo que té un vincle conceptual, penso, amb la novel·la. La Bruna podria subscriure’l perfectament:

Sí, aquelles pàgines naixien de la inquietud per entendre i acceptar la meva relació amb els espais que he habitat. Convidava a reflexionar sobre la necessitat de construir un lloc segur lligat a la nostra identitat. I sí. Venir aquí va ser un canvi important en la meva vida. Feia onze anys que vivia a Barcelona, allà vaig descobrir la il·lustració, vaig fer amistats en una edat ja més adulta i, sobretot, la ciutat va ser per a mi la independència, la llibertat. Assolir-ho, deixar-ho i tornar a començar en un altre lloc. Ara bé, començar de zero als trenta anys no és el mateix que fer-ho als divuit. Conviure amb la solitud ha estat important. Necessitava aquest canvi, sacsejar alguna cosa, canvis que sé que són bons per a la creativitat. A més, tenia ganes de tenir el meu propi espai i això, a Barcelona, és molt complicat. El fet de compartir pis s’havia convertit en una adolescència que s’allargava més del compte per necessitat.

Girona s’ha convertit en la teva cambra pròpia…

Sí, i recordo reescriure coses de la novel·la a través d’aquestes sensacions revistades. Quan la Bruna arriba per primera vegada a casa dels James, per exemple, i sent que tot queda tan i tan lluny, que està en una realitat paral·lela. Ella havia volgut marxar de casa els seus pares mil vegades i de cop sent que els troba a faltar, però a la vegada no voldria tornar per res de l món. En el cas de la Bruna s’hi afegeix una situació de vulnerabilitat: allà on treballa és on viu. La família que l’acull i li dona feina són les seves persones de referència i tot el seu món. En una altra situació laboral on puguis tenir algun problema, acabes la jornada, marxes a casa i tens la possibilitat d’oblidar-te’n. Ella no: és a dins, cosa que fa que no se senti del tot lliure. Per això admira amigues que fa allà, que tenen el seu propi pis. Aquest és un fet que comparteixo amb el meu personatge: aspirar tenir el meu lloc.

Mirem aquesta portada. De la mateixa manera que l’art d’il·lustrar no és només decoratiu, les flors que apareixen al cap de la Bruna no hi fan només bonic… Explica’ns què hi ha darrere aquesta il·lustració de la coberta.

No se les ha posat: li creixen de dins el cap. M’agrada molt dibuixar retrats, l’expressivitat de la cara i, si t’hi fixes, a la il·lustració de portada, la Bruna no ensenya la cara completament, de fet està amagada expressament: volia dir que és una noia introvertida. No hi veiem la boca: La Bruna és una noia que moltes vegades calla, no diu les coses, és una persona molt continguda. I sobretot destaca la mirada, que no acaba de ser alegre perquè la de la Bruna és una història plena d’obstacles que va superant, que fan que no pugui tenir uns ulls de plena felicitat. Per tant, no volia que fos una il·lustració excessivament alegre i també volia que el blau del fons reflectís una mica aquest mood britànic, plujós, emboirat, melancòlic. I les flors que has dit: són el símbol del seu procés de creixement, que floreix.

I el detall de l’avió de paper?

És un detall petit, però important, sí. Representa el viatge, aquesta és una novel·la de viatge i també de viatge interior. I també representa el full en blanc, com l’omplim o com cadascú en fa alguna cosa de profit.

Veurem una Bruna vivint noves aventures o una Marta continuant l’aventura d’escriure?

A mi m’agradaria molt, sobre la Bruna o altres històries. Em diverteix moltíssim escriure i pensar-ho desvinculat del fet d’il·lustrar. Però això ha estat fruit d’un procés. Al principi m’ho vaig plantejar diferent. Aquesta història de la Bruna havia de tenir la forma d’una novel·la gràfica, per exemple. Recordo que d’alguna manera jo sentia que havia de justificar el fet d’escriure. Em deia “jo soc il·lustradora i he d’il·lustrar aquest llibre”, la gent ho comprarà perquè soc il·lustradora. A més, era una faceta en què jo em sentia molt més segura. Però la seguretat es guanya amb els anys i vaig pensar que, si volia apostar per això, presentar al món la meva primera novel·la, el text havia de ser el protagonista. Crec que en això vaig encertar-la. Les il·lustracions que veureu al llibre són un a més a més, un extra que és important que hi sigui perquè també és part de mi.

Bruna Brown

© del text i les il·lustracions: Marta Bellvehí, 2022.
© d’aquesta edició: Edicions 62, S.A., 2022.

Pots comprar Bruna Brown a través de Bookshop, una plataforma que dona suport a les llibreries independents.

Nou comentari

El piano

Comparteix

De mi

Som de carn i os i som esquerda
Comparteix

Paranoid Android

When I am king / You will be first against the wall
Comparteix

No ho puc fer per tu

Si ets bo per començar, també vull veure si ho acabes
Comparteix

Something

I don't want to leave her now/ You know I believe and how

Passadís

Equipo Crónica. Sense títol, 1972. Aquarel·la i guaix sobre teixit, 54 x 39 cm.
Comparteix

Tots van ser Picasso

Els Espais Volart exposen la col·lecció de 400 tapets decorats per artistes i escriptors en solidaritat amb el pintor
Comparteix

La Venus de Botticelli

14 obres d'un dels artistes més reconeguts del primer Renaixement
Comparteix

La soledat segons Hopper

14 obres de l'artista més representatiu de la pintura estatudinenca del segle XX
Comparteix

Soc infermer i només tinc dues mans

14 il·lustracions sobre la rutina del personal sanitari

Comparteix