Plou. Faig tard. Corro cap a l’Ateneu Barcelonès després d’anys de no entrar-hi. Al pati de carruatges m’espera el Ramon Erra, escriptor i antic company de claustre a l’Escola d’Escriptura, del qual encara forma part. Pugem l’escala noble. Porto a la motxilla el meu exemplar de La veritable història d’una mentida (Univers 2019), la seva darrera novel·la, aspirant al Premi Òmnium, i la determinació d’aprofitar per mantenir la conversa sobre escriptura que no hem tingut en tots aquests anys. Encara no sé que l’estona a la sala d’escacs em quedarà curta, molt curta, i que en sortiré canviada. Abans de començar, em disculpo per escapar-me a la barra a demanar un cafè; mentre me n’allunyo, sento a l’esquena la veu del Ramon, que em diu que no hi ha pressa, i el cos se’m distén. Soc a casa.
Ramon Erra, autor de «La veritable història d’una mentida» Foto: Joan Rossell
Diria que la teva novel·la gira al voltant de la reflexió sobre l’escriptura i, sense menystenir-los, em sembla que els fets narrats són secundaris.
Sí. D’una banda és una novel·la sobre l’escriptura, però per l’altra també sobre la cultura oral, i sobre el contacte i el contrast entre les dues. És veritat que la història fa la funció d’estibar el lector cap algun lloc, i que el que es mostra és la tradició llibresca i l’oralitat ancestral i rural, tot això que tinc a dins meu; de vegades no sé quina de les dues coses em motiva més. I bé, aquí es tracta la novel·la com a creació, sí, però també com a fenomen; no com es fa una novel·la sinó què és una novel·la.
I els pastors, en la seva narrativitat oral, són també «escriptors»?
Sí, escriptors frustrats; no perquè s’hi sentin sinó perquè no han rebut la cultura llibresca i no se’ls acut d’escriure i fan el que han fet sempre, que és explicar-se històries.
L’únic moment en què el llibre no parla de la novel·la sinó de la poesia, hi ha un personatge –no tu– que diu: “La poesia és com allò que fem veure que fem”. Aquí té un contingut sexual, però fora de context hi veig un contrast amb altres afirmacions sobre literatura que inclous al llibre.
Sí. És important veure que això ho diu un personatge. Tal com dius, els personatges parlen i són ells els que defensen el seu punt de vista. De vegades ho comparteixo i de vegades no; sacrifico el que penso pel bé de la força de la frase en aquell context. En aquest cas parla el poeta a la mecenes. Sí que crec que de vegades –només de vegades!– la poesia és pur artifici. Ell, per exemple, va de poeta però encara no li hem vist la poesia per enlloc. Però a mi en general la poesia m’agrada!
En la teva reflexió sobre l’escriptura, a més de l’escriptor, hi ha el Ramon professor d’escriptura?
Havia pensat de fer una novel·la en què es veiés el muntatge, les bastides, el com es va construint. Em vaig adonar que de seguida me n’anava al paper de professor, perquè ho faig cada dia, però també vaig voler sobreactuar una mica. Això és una novel·la i per tant no es tracta tant d’explicar com faria una classe sinó d’enganxar el lector; i volia un professor una mica pedantet. Aquest grup d’alumnes representa la cultura llibresca en contrast amb l’ancestral; les dues estan en crisi: els pastors ja són autoconscients, estan en fase postmoderna, i aquests aprenents d’escriptor havien de ser una mica estupendos. Per tant, no és un professor d’escriptura tan realista com pensat, tot i que sí que veia que havia de buscar dins meu.
Ser professor de novel·la fa que, com a escriptor, pensis més en el propi procés d’escriptura?
Havia abandonat una mica la lectura de novel·les. En agafar la feina de professor m’hi vaig interessar de nou, vaig rellegir clàssics… per de sobte redescobrir-la i trobar certes explicacions, de vegades, també en allò que fan els alumnes i que m’hi fa pensar. He viscut un nou enamorament de la novel·la. Tot i que per distreure’m també llegeixo poesia o assaig.
Conscient que moltes de les frases que La veritable història d’una mentida ens ofereix per reflexionar sobre el fet literari són dites per personatges i no per l’autor, te’n volia llançar algunes per saber com t’hi posiciones. Per exemple: “Els que escriuen tots tenen una tara o altra”.
(Riu.) Segurament sí. Hem d’entendre tara… Vull dir que són… som gent que, potser perquè ens ha faltat habilitat social, hem llegit molt. Imaginem que no saps jugar a futbol; mentre tothom hi juga, tu llegeixes. Això potser seria una tara. O tenir una situació familiar que et fa malalt de lectura. Els lletraferits, tan lectors com escriptors, som gent amb tara. Amb falta d’habilitat social, amb un conflicte infantil o adolescent… gent necessitada d’aquest refugi.
En algun moment els personatges parlen sobre l’escriptura terapèutica.
No hi crec gaire. El que és terapèutic per a mi és llegir. També sé que hi ha qui necessita escriure coses de la seva vida per superar temes, i ho respecto molt, però no és el cas del personatge, ni el meu. A mi la lectura com a refugi em resulta terapèutica; hi trobes empatia, gent que està com tu, o no, i t’obre possibilitats. Tot això sí que és terapèutic. Però no em poso a escriure amb aquest objectiu.
No és un posicionament moral sinó una tria.
Exacte. Davant d’un desengany hi ha qui escriu i això l’ajuda, però jo buscaria un llibre on trobar-ho i llegir sobre això. D’adolescent vaig començar a escriure un diari i era més fals que un duro sevillano. Era incapaç de ser sincer, en el sentit de buidar-me. Em preocupava per la forma de les paraules, pel seu so, per com es combinen. El que és terapèutic és l’eufòria de la creació; quan trobes el que buscaves, i ho dius tal com volies, i te’n surts. Quan tinc problemes greus no escric. Necessito estar bé per escriure. I, si el que escric genera un plaer estètic o el lector hi troba empatia, llavors li serà terapèutic. Això sí: res, però res, de donar consells. El fet d’estar fent novel·les i no llibres d’autoajuda ens permet presentar la realitat des dels personatges, la vida tal com és. Un home dolent, una noia vestida de certa manera, la violència contra els animals… No són escenes que defensen el que mostren sinó que descriuen el que és. No és cap posicionament. Estem retratant ambients. Si narrem en to asèptic o neutre, ens perdem la festa de la vida. Voler ser políticament correcte és un dels perills que avui dia corre la novel·la.
També hi escrius: “Dones temps a un personatge i ja tens novel·la”. Què me’n dius?
He intentat fer sortir tots els tòpics. Però com tu mateixa has dit aquí no poso un personatge en moviment com a gran atractiu de la novel·la. Aquesta seria la visió tradicional però no sé si la practico. Hi poso moltes referències literàries, picades d’ullet… Un joc –en part d’autoconsum (Riu.)– però que em permet dir que la novel·la és moltes coses. No hi ha una tesi. La novel·la és el món del tot és possible. M’agrada aquesta entrevista. No sé què esperar. (Riem.)
“Que no saps les vores de la cosa ficcional? La realitat queda allà on era tan fresca”. Jo aquesta per exemple no me la crec. Quan escrivim ens movem o no?
La cosa ficcional és la cosa ficcional, i el fet real és el fet real. Pensar que perquè una cosa la converteixis en literària canviarà… No dic que si escric sobre la pobresa al món no pugui canviar la visió de la gent sobre el tema. Dic que si descric ara uns fets de la meva infantesa no els faré canviar. Algú deia que els personatges són éssers de paper; tenen la grandesa que mai no canviaran. Madame Bovary sempre es suïcidarà, Anna Karenina sempre es tirarà al tren. Però malgrat això sempre seran vives i les coneixerem bé. La ficció és molt potent, perquè ens permet conèixer molt bé uns personatges que mai no canviaran; els tenim agafats.
“Que n’és, d’eficient, la ficció narrativa per mostrar l’espai, el temps i el dins de les persones”.
La novel·la guanya al cinema en aquest sentit. Tot el que s’hi ha provat –veu en off, música, monòlegs…– és més dèbil. Cap més art s’hi pot comparar, a la novel·la, en aquest sentit. Els personatges hi actuen i alhora estan pensant –és el que es diu monòleg interior o flux de consciència…–. Tota la novel·la del segle vint s’ha dedicat a explorar a això. I si parlem de novel·la això ha de sortir.
I acabes: “Aviam si amb una mentida arribarem a trobar la veritat i en això hi trobarem plaer”.
Ni això ni res del que dic m’ho invento jo. La idea és que la novel·la explica veritats universals: l’amor és dolorós, la mort pot ser alliberadora, la joventut està idealitzada… No tant la veritat dels fets. En aquest sentit tornem a la lectura que resulta terapèutica, la que et fa trobar veritats que t’acompanyen, coses grans. L’estètica és important perquè el muntatge creatiu et porta a entendre la veritat.
La mentida al servei de la veritat?
Sí. Buscar els fets i el format que calguin per dir la veritat.
I ens ho mostres amb molta traça, fent ús del gènere mateix.
Vaig lluitar molt perquè fos una novel·la llegidora. Amb una intriga que acompanya tot allò que volia dir. Em vaig plantejar que una ficció dins la ficció faria més creïble la ficció primera, amb un format fangós en què no sempre sapiguem on som, com unes escales d’Escher.
Llavors, el meu dubte entre què passa realment dins la novel·la i què és recreació dels mateixos personatges és volgut per part teva? M’he enganxat més a la reflexió literària que als fets.
Sí. Jo dono una corda salvavides per qui vulgui llegir una història, però el meu interès és la recreació dels tipus de llenguatge, dels narradors… i el fenomen de la novel·la. T’ho has passat bé, com a mínim?
I tant! (Riem.)
La veritable història d’una mentida
© Ramon Erra.
© 2019, Univers.
