L’escriptora Sílvia Soler (Figueres, 1961) estrena llibre, L’alegria de viure (Univers), dins de la col·lecció “La joie de vivre”, en què trobem altres títols com El dia que vaig marxar d’Albert Om o Moments d’inadvertida felicitat de Francesco Piccolo, i que té com a leitmotiv parlar dels plaers i de l’alegria, poder llegir les coses que ens fan feliços. I això mateix és el que fa Soler en aquest llibre, parlar de tot allò que l’ha fet feliç: llocs, poemes, música, paraules, persones. Avui conversem una estona sobre què ha suposat aquest exercici de realitat, sobre el fet de dedicar-se a escriure i una mica de tot i de res, que diria aquell.

L'escriptora Sílvia Soler
Foto: Ariadna Arnes

No et demanaré com va sortir la idea d’aquest llibre perquè ja ho has explicat moltes vegades (i a més surt al pròleg), però sí que et demanaré què ha suposat escriure no-ficció. T’ha costat més?

Doncs mira, no! Era la primera incursió, tret dels articles, que es poden considerar no-ficció, i m’ha resultat superfàcil, superdivertit i superplaent. Ara, era parlant del que parlava. Vull dir: jo no sé si això vol dir que la no-ficció en general seria un terreny on em sentiria còmoda o si ha estat en aquest cas concret, que ha estat una cosa semimemorialística. Però la veritat és que m’ha resultat molt fàcil.

M’ha emocionat en molts de punts, per exemple, quan expliques que aquell pis nou la mare ja no el veuria. Vaig tenir la sensació que te n’adonaves tu i me n’adonava jo al mateix temps, que això et passava.

Va ser un moment molt emocionant a la meva vida. Va ser l’única vegada, almenys des que soc adulta, que vaig pensar: ostres, si tingués un mínim de predisposició de creure en coses esotèriques o espirituals, aquest hauria sigut el dia. És que semblava que m’enviés un missatge, va ser una passada. Però no, com que soc una descreguda total, vaig limitar-me a pensar que era una casualitat. Però una casualitat molt emocionant. [La Sílvia movia mobles al pis on es mudava mentre pensava que sa mare aquell pis ja no el coneixeria, va caure del moble un recordatori escrit per sa mare anys enrere amb una frase que hi esqueia al cent per cent.]

O quan dius que amb els amics d’estiueig, cinquanta anys després, encara sou amics. I llavors, parlant d’ells, dius una frase que m’ha agradat molt llegir: “Vam plorar de riure i vam plorar de plorar”.

És que són uns amics molt especials, els de l’estiu. Després, ja d’adults, ens hem vist també durant l’hivern, però quan érem petits passàvem un mes junts i aïllats i després durant l’hivern no ens vèiem. Ens enviàvem cartes com a molt. Ens ho passàvem molt bé junts perquè als estius és època de passar-t’ho bé. En tants anys han passat moltes coses i algunes són molt dures: perdre gent que estimem, etcètera. I vaig pensar que aquesta era la manera de resumir-ho ben bé: hem plorat de riure i de plorar, sí.

De fet, el llibre (i diria que la col·lecció “Joie de vivre”) ja és això, un petit oasi, com estes vacances d’estiu, on no passa res dolent, tot són coses que fan goig.

Sí, tot i que, per exemple, en el capítol de les cases on he viscut, per explicar que un pis és molt més important que qualsevol altre, havia d’explicar que és on van morir els meus pares. Tots dos. I vaig dubtar una mica perquè vaig pensar: és que jo m’havia compromès que aquest llibre fos només per parlar de felicitat i de coses bones, però… s’ha tocat molt de puntetes, no?

Ja vaig pensar que hauries tingut este dilema. De fet, Albert Om també ho explica, en aquesta mateixa col·lecció. És que no fer-ho seria falsejar la història, els records, no?

Exacte. És que la vida és això, i a la vida passa tot barrejat, passa tot junt. Vull dir que si parles de la vida ho has de barrejar tot.

I a banda, et fa de mirall, el llibre. Jo he pensat: m’agradaria arribar als 60 anys amb una vida tan plena.

Sí? Em fa gràcia perquè m’ho diu molta gent: m’has fet enveja! M’has fet enveja! I jo penso que… a veure, jo no em queixo gens, eh? Penso que el balanç és molt bo perquè en les petites coses, que són les que compten, he tingut una vida molt plàcida, molt fàcil, i les coses en general m’han anat bé. M’agrada la vida que tinc. L’he poguda dissenyar bastant al meu gust els últims anys i soc conscient que hi ha molta gent que no ho pot fer. Estic contenta. Però també m’han passat coses bastant grosses, eh! I no les amago. M’ha fet gràcia que la gent digui això. Dec projectar aquesta cosa.

Fixa’t que no t’he dit una vida tan feliç, sinó plena. Fa la sensació que en aquest llibre fas un balanç de tot el que tens, de les coses importants, que al final són records feliços de la infància, bons amics que conserves, l’amor dels pares a pesar que van marxar massa d’hora, poder-te dedicar al que t’agrada, fills, un marit estimat… penso: això és la vida!

És veritat, és veritat! Jo crec que tot el relacionat amb l’amor, és a dir, que els pares s’estimessin, que els meus germans i jo ens estimem molt, que hagi trobat un marit que és molt bona persona i molt bon marit i que tingui uns fills que m’han donat moltes més alegries que problemes… això sol és un titular immens, no? Potser hi ha bastanta gent que ho ha aconseguit, això, però el plus és poder dedicar-me a escriure. La meva vida és molt més explícitament feliç des que vaig deixar la ràdio i escric. Això ho tinc claríssim.

Ja, ja… t’haig de dir que aquí sí que m’has fet enveja.

Enveja, no? [Riu] Ja, ja… Això sí que ho crec!

Només fa nou mesos que es va publicar Nosaltres, després (2021). He anat a buscar quants llibres tenies publicats. Si no m’he errat, m’han sortit 18 llibres en 18 anys.

Fa poc vaig comptar les novel·les, i me’n sortien tretze, però esclar, com que hi ha altres llibres, podria ser, sí, que en sortissin divuit. Però bé, tant li fa, un amunt o avall, són molts.

Llavors, tret d’alguna col·laboració a mitjans (crec que estàs al Vostè Primer, a l’Ara…), vius exclusivament d’escriure, no? Com és la teva rutina? Et lleves, esmorzes i escrius?

La veritat és que sí, això és el que explico al llibre. És que en aquest llibre hi ha molta veritat, no hi poso més pa que formatge i realment és així: faig la col·laboració de l’Ara, la del Vostè Primer, i cada quinze dies vaig al Planta baixa, a la tele. La resta és escriure. O sigui que sí, hi ha molts dies que em llevo, me’n vaig a caminar una hora, això ho tinc sagrat, i després em poso a escriure. Per això tinc aquesta sensació: és possible que m’estigui passant això? Que ara el que hagi de fer és escriure, que és el que tota la vida he trobat a faltar i he volgut fer, el que m’agrada més del món? Doncs sí, sí, és així.

I entenc que t’hi guanyes la vida, eh?

Sí, sí, sí. En el meu cas contracto la novel·la amb l’editorial amb un avançament, no depenc dels drets d’autor. Amb l’avançament puc escriure la novel·la següent i això ha creat una roda que m’obliga a publicar cada dos anys aproximadament perquè vagi funcionant. Però sí, hi hem d’afegir tots aquest complements: el diari, la ràdio, la tele i alguns clubs de lectura ho acaben d’arrodonir. A mi també em sembla increïble, perquè mai m’hagués pensat que passaria, de veritat.

És que no hauria de ser tan complicat poder viure d’escriure, al final és un ofici.

Jo crec que en una altra llengua seria diferent. Si aquestes novel·les les escrivís en castellà (en castellà! ja no et dic en anglès) i tingués accés al mercat sud-americà, per exemple, els números serien completament diferents.

Bé, en el meu cas he venut molt més en català que en castellà.

Jo també, eh! Amb L’estiu que comença, que em sembla que se’n van vendre trenta mil en totes les edicions, va ser l’única vegada que es va fer promoció a Madrid de l’edició en castellà. Vam anar-hi, vam convocar els mitjans culturals, vam fer unes quantes entrevistes i vam vendre la tirada que en vam fer, que devia ser de cinc mil com a molt. I ja està… Per què? M’ho he preguntat moltes vegades, i els editors i els llibreters i tothom que hi entén una mica em continuen dient que quan un llibre se sap que és d’una autora catalana, que s’ha escrit en català i després s’ha traduït… passa això. Jo no sé si pot ser veritat i si només hi ha aquesta raó, però em continuen dient que és així.

Últimament has canviat d’editorial… Va ser decisió teua?

Sí, absolutament. Quan vaig començar, vaig publicar uns contes amb l’editorial Pòrtic, però poc després ja vaig anar a Columna. Durant el temps que hi vaig publicar, l’Ester Pujol hi era editora primer i després directora editorial. Ens vam fer molt amigues i hem crescut molt juntes. Quan ella se’n va anar de Grup 62, ara dins de Planeta, em vaig sentir bastant desemparada. He de dir que sempre em van tractar bé en aquella casa, però quan l’Ester em va explicar que marxava a Enciclopèdia, la decisió em va costar dos minuts de prendre. Vaig pensar: hi ha l’Ester, jo trobo que ho fa molt bé i m’hi entenc molt, el projecte m’agrada, ideològicament m’hi sento més còmoda i tinc ganes de col·laborar-hi en la meva mesura. N’estic molt contenta i, a més, crec que està anant molt bé, perquè amb el poc temps que porten ja s’han posicionat bé.

Com es fa per no dubtar de tu mateixa, per lluitar contra el síndrome de la impostora?

Mira, arriba un moment que penso: jo per què escric? Escric perquè la gent sigui feliç llegint-me. Això és així. Jo soc una gran lectora, no sé si bona o dolenta, però gran lectora en el sentit de voraç. I el que busco en els llibres és que em facin feliç. I ho estic aconseguint amb un gran nombre de gent. Per tant, ja està. Ara, és inevitable que treguin el cap sempre algunes inseguretats. Però també et dic que, ara ja, només fins a cert punt.

No fa gaire va sortir a Catorze una entrevista que va fer la Gemma Ventura a Maria Bohigas, el titular de la qual era «Que un escriptor denigri un altre escriptor és ridícul». Quan llegeixes els beefs entre escriptors catalans per Twitter, què n’opines?

Ai, jo em sento tan aliena a tot això, sincerament! Tot i que m’agrada trobar-me amb la gent del sector i hi tinc bons amics, no soc gens de moure’m en actes culturals. Per tant em sento molt lluny de formar part d’un gremi. Però clar, quan llegeixo totes aquestes coses… és tristíssim. Només penso que a en Rafel Nadal, que és l’escriptor que més sovint i millor parla dels seus col·legues, mai el veuràs a una presentació o entrevista que no digui que acaba de llegir tal llibre de tal persona que li ha encantat. I des que el conec i veig que ho fa molt que penso: això ho hem de fer més, perquè som quatre i en un país molt desgraciat des del punt de vista cultural i ostres, ens podem ajudar. Jo intento fer-ho sempre que puc. I per descomptat ja, un enfrontament públic… bé, és que jo soc zero polemista; no recordo haver tingut cap enfrontament amb cap col·lega, la veritat.

Repetiràs en no-ficció?

Espero que sí! De fet, la nit de Sant Jordi, que vam anar a celebrar-ho amb els de l’editorial, li vaig dir a l’Ester: en voldré fer un altre, eh, de la “Joie de vivre” o una altra cosa. Tinc la sensació que, com que no ho havia fet mai, he abocat tots els records d’infància a L’alegria de viure. Ara en vull fer un altre parlant de mi i de la meva vida, coses que m’han passat o he pensat o que he viscut i m’han fet reflexionar. Ho poso a la cua perquè ara estic fent una novel·la, però la resposta és sí: m’he quedat amb ganes de més!

L’alegria de viure

© 2022, Sílvia Soler Guasch.
© 2022, Univers (d’aquest edició).

Pots comprar L’alegria de viure a través de Bookshop, una plataforma que dona suport a les llibreries independents.

Comentaris

  1. Icona del comentari de: Teresina a maig 04, 2022 | 10:36
    Teresina maig 04, 2022 | 10:36
    Mes aviat perquè marxi corrent

Nou comentari

Comparteix

Icona de pantalla completa