Sóc enterament teu

que no s'acaba mai.
Em deixo la salut
en poemes impropis.
T'escric uns versos obvis
des d'aquesta rasposa fred.
Que siguin els meus òrgans,
i l'esquelet sencer
els que parlin de tu;
oh dona! digue'm
com acabar la nit
sense l'esmunyedissa
suavitat d'uns braços
on s'escalfen els somnis,
inestimable al·licient.
No són paraules 
llargament meditades.
Aquests mots gratuïts,
passats de moda, que t'escric,
voldria que t'encomanessin
totes les tremolors i violències
que em travessen. El meu desig
és tan sols que t'arribin
amb el xiulet del primer tren 
del matí i que et semblin poc.


 

Poema inclòs en el llibre
Somnis de sucre candi

@Àngel Rodríguez Lozano
@d'aquesta edició: Columna (1999)