Oferim el condol per whatsapp, acompanyem en el sentiment amb abraçades virtuals, enviem un "compta amb mi", un "estic amb tu", un "ja saps on soc" per correu electrònic. Només són esgarrapades per ensorrar el mur de dolor que deixa la pèrdua, petits frecs que no arriben ni a la categoria d'esquerda. Malgrat que la mort és una evidència que ens colpirà tard o d'hora, no ho fem bé. No en sabem. Hauríem de deixar tàpers amb croquetes a la porta de les vídues, ballar amb els orfes mirant-los amb ulls còmplices, comprar entrades per al Barça als qui han perdut la parella, encara que detestem el futbol i no tinguem temps i ens faci por ser massa invasives.
D'això ens parlen, Montse Clotet i Tessa Harry, a Els objectes flotants (després de la tempesta). Saben de què va perquè les dues es van quedar vídues de joves. Es van conèixer en un grup de dol i van decidir muntar un compte d'Instagram, El club de las vi(u)das, que quan escric aquestes línies compta amb 11.200 seguidors. Aquesta resposta les va animar a escriure un llibre encara inèdit i, d'aquí, van engrescar-se amb aquesta peça de teatre que ara es representa a l'Akadèmia de Barcelona amb les entrades exhaurides. No badeu, perquè tot indica que rodarà per més escenaris.
Potser direu, com deia la meva veu interior, "quina mandra, un altre drama, això no va amb mi", però ja sabem que les veus interiors s'equivoquen. De vegades, la caguen del tot. Si la vostra diu el mateix, ni cas. Aquesta obra emociona, com era de preveure, i també fa riure i, sobretot, està feta amb vocació de servei. Sí, està feta perquè ens sigui útil i ho és. Amb tota la naturalitat del món, Clotet i Harry ho diuen ben clar: som uns patates a l'hora de tractar les vídues i, de retruc, totes les pèrdues. Doncs aquí tenim una peça teatral que ens ofereix pistes per no anar pel món esquivant el dolor que provoca la mort, que en aquesta vida no tot són flors i violes. No és poca cosa.
I aquesta vocació de servei, que en el món de l'art sempre desperta sospites, naturalment va acompanyada d'un saber fer. Harry prové del món del teatre i és psicòloga. Clotet ja havia publicat abans de la pèrdua del marit. Les dues s'han sabut acompanyar de la dramatúrgia d'Irene Vicente Salas i Carles Fernández Giua, que també n'ha assumit la direcció. Les encarnen les actrius Anna Sahun i Elena Gadel, amb la dansa d'Ariadna Montfort.
Ara ja ho sabem: toca fer croquetes, mirar la cartellera per fer propostes de cites concretes, trucar el timbre amb la incertesa de si t'obriran perquè potser estan massa tristes i, sobretot, mai dels mais preguntar-los "¿Ja has refet la teva vida?" perquè això és impossible, perquè la cosa no va de refer sinó d'acumular experiències i assumir-les i que arribi el dia en què les croquetes ens tornin a semblar delicioses.
"Ad libitum" és una secció de relats escrits per Ada Castells després d'haver anat al teatre.
