Antònia Vicens va néixer el 1941 a Santanyí, però sempre m’ha semblat que pertany a un temps més antic. Austera, lúcida i feréstega, viu sola a Palma, sense sentir-se’n: abans d’anar a dormir abraça el taronger, i li demana que digui bona nit a les altres plantes del jardí. M’adono que li llenço preguntes per la fascinació de pensar: a veure què en dirà, d’això. I l’això és el pas del temps, l’egolatria dels escriptors, la força del pensament, la bogeria, allò que fa que un llibre s'alci o quedi aigualit entre modes. De fet, quedem arran de la publicació d’Agafa la teva creu, un poemari cru i essencialista.
Aquesta conversa forma part de la secció Parlen les dones.
¿Cadascú carrega la seva creu?
La creu és l’herència. El llibre és un viatge en què qui camina sent la veu del seu pare, n’agafa l’herència i la fica a la motxilla. Torna a emprendre el camí, passa un tren de mercaderies i tira la motxilla a les vies: ja no vol l'herència, cerca la llibertat i la lleugeresa. Però en el darrer poema diu: “Agafa la teva creu”, que és com dir: agafa la motxilla que havies llençat a les vies, perquè a dins hi ha la memòria, i sense memòria no som res.
¿Com l'entens, la memòria?
Em situa: sé que em dic Antònia, sé on vaig néixer, quins camins he trepitjat, què he decidit estimar. Sense memòria no sabria ni tornar a casa meva.
Com el protagonista del poemari, ¿t'hi has reconciliat, amb la memòria?
Sí, sense proposar-m'ho. Aquest poemari és una reconciliació en el sentit de cercar puresa. Perquè mentre batalles amb tu mateixa, vius una guerra, i després et reconcilies i finalment signes la pau amb tu. Visc amb una munió d'Antònies, perquè a cada època he estat una Antònia diferent.
Em fas pensar que la guerra que tinc ara amb mi no és la mateixa que tenia fa un any.
No: les condicions, les discussions, la manera com mires el que et passa i com et parles a tu mateixa és una altra. Cada dia arreplegam veus; de cada experiència arreplegam més personatges de nosaltres mateixos. No tenim una única personalitat. ¿Per què davant d'aquest dolor o d'aquesta alegria he reaccionat com mai pensava que podria reaccionar? I surt una altra versió de mi que desconeixia.
Als vuitanta-quatre anys, ¿et pots sentir desconeguda de tu mateixa?
Una de les meves obsessions ha estat cercar-me i no sé si m'he trobat, crec que no. Quan vaig a agafar-me, em torn aèria. La poesia visionària que faig és una manera de voler agafar coses que no tenen forma per donar-los-hi.
Quan fa anys vaig venir a casa teva, a Palma, em vas dir: “El futur i el passat no sé què són. Només sé que els anys passen o que nosaltres passam pels anys”. Ara, ¿què me’n diries, del temps?
Que al futur no sabem què hi ha perquè no hem après a mirar cap endavant. Només som capaços de dir: “Ahir vàrem fer, l'altra setmana vàrem anar”. També pots dir: “Aniré de viatge d'aquí a un mes”, però no el pots veure, el viatge.
¿I com s'aprèn a mirar cap endavant?
El temps t'espera, no sé com t'explicaria aquesta sensació que tenc: imagin que si camin per aquell camí i demà plou, em mullaré. Ara no sé que demà em mullaré, però la pluja ja m'espera.
¿Llavors és com si el futur ja existís? ¿Si he d'estimar algú, ja hi és, en el demà?
Sent que el futur ja existeix: aquell amor ja t'espera, ja vas cap a ell. No ho saps, naturalment, perquè quan trobes un amor és perquè has anat per un camí i no per l’altre. Això és una pregunta molt elemental de criatura: ¿per què he anat per aquest camí i he ensopegat amb aquesta pedra? Pens que el camí està marcat i ens espera.
¿Hi ha un destí?
A força de viure, crec que sí, malgrat que molts científics i filòsofs diuen que és impossible, que el destí el feim nosaltres. Som molt impotents. Si els humans tinguéssim algun poder, només per viure un poquet tranquils aturaríem aquests desastres de guerres.
"T'hi acostes per ajudar-los a dur la marra del seu Destí". A vegades voldries salvar algú i no pots.
És que aquesta impotència fins i tot per ajudar els qui estimem és el que em crea desassossec, perquè veus algú que s'està fent mal i no pots salvar-lo.
¿Et saps salvar a tu mateixa?
Jo em sent completament arrossegada pel temps. No sé per què vaig anar a raure al barri on visc: fa trenta anys cercava una casa i vaig acabar fent el niu aquí. Tot em duu, com si les coses m'arrossegassin una mica. Ara aquest llibre: ¿per què l'he escrit? M'ha vingut, jo no l'he cercat.
¿Què penses quan veus que tens vuitanta-quatre anys? ¿T'identifiques amb aquest número?
No, la meva sensació és que en tenc moltíssims més.
¿Quants?
Més de mil. No tenc memòria que fa vuitanta-quatre anys vaig obrir els ulls en aquest món, per tant, és com si hi hagués estat sempre. Mils i mils d'anys. Vuitanta-quatre anys són poquíssims. Si no tinc constància que vaig néixer, és que venc de molt més lluny.
En aquest llibre sembles visionària. Amb el pas del temps, ¿t’hi has tornat més?
De nena era igual que ara, no m'he mogut gaire. Era molt visionària i supòs que té una explicació: al poble hi havia misèria, hi havia contraban de farina, de pa, no arribava la premsa, érem com animalets que jugàvem pel carrer. No tenia germans. I quan ets solitària en un ambient de pobresa, comences a somiar, i els somnis sempre estan més enllà de tu, de casa teva, del teu carrer. En aquell poblet amb tanta mancança, o t'alineaves o t’hi sobreposaves i vivies vides paral·leles.
És un poder: vius el que ningú veu.
Això em va ajudar a escriure, perquè en un poble on no hi havia llibres ni biblioteques, ja escrivia damunt les plantes amb el pensament. Amb les paraules dibuixava finestres a la meva habitació fosca. Amb la imaginació em vaig anar creant espais per sobreviure, i així he anat creixent, i cada poemari són visions que m'han vingut. No és com la narrativa, que cerques el personatge; els poemes em venen i la meva quasi tortura és agafar aquelles imatges i donar-los forma i música. M'agradaria que els poemes agafassin el lector, el degollassin i el ressuscitassin.
¿La imaginació és un altre estadi on viure?
Sí. Si en la política hi hagués imaginació, no estaríem en el caos on estem. La manca d'imaginació deixa la gent aturada.
"Solitud és una tórtora és un Merkava sota la mirada d’un Almas”.
Un Merkava és el tanc més potent que té Israel i l'Almas és l'antitancs més potent que té Palestina. M'imaginava la solitud de menar un tanc i saber que vas a matar. Hi pos un cel estrellat, perquè dins d'un cel preciós hi ha un tanc amb una persona vestida de soldat que mata gent. La soledat de qui mata ha de ser tan immensa que ja no deu ser ni persona.
A Palma em deies que et senties acompanyada pel Lord [el seu gos], per les plantes, per tot. ¿Amb la soledat cada cop t’hi sents més a gust?
Sí, no m'hi sent mai, sola. La solitud és una companyia, perquè puc parlar-hi quan em doni la gana, puc dir-li el que faré per dinar, puc recordar, puc projectar, encara que sé que, per l'edat que tenc, l'endemà podria no estar viva, perquè prenc pastilles pel cor i per la tensió. Me'n vaig a dormir parlant amb la soledat –posa-li de nom mar, posa-li de nom gerani–, i cada vespre abraç el taronger, hi parl un poquet, i ell s'encarrega de donar la bona nit a totes les altres plantes, perquè no puc anar d'una a una. Tenc una comunió bastant amable amb les coses que m'envolten.
Que bonic: la solitud, que acostuma a ser hostil, per a tu és una companyia.
Hi ha gent a qui la solitud li és hostil perquè té por de pensar, d'enfrontar-se a ell mateix. I si per ventura s'hi enfrontàs i aclarís tot el que li ha fet mal, podria estar ben tranquil en una butaca de casa seva amb un llibre o escoltant música o parlant amb ell mateix. Però la gent corre tant i fa tant que mai s’atura a mirar-se bé. Es miren al mirall quan es pentinen, però no fan una mirada interior: tenen por de saber què hi trobaran, a dintre. Hi ha persones que tenen una casa preciosa amb una decoració exquisida i se n’escapen, com si tinguessin por de la casa i d'ells mateixos. Fa falta fer-se amic d'un mateix, però no tothom hi està disposat.
I si no et fa por la soledat, ¿què t’espanta?
La vida. No sé què és encara. Puc saber més què és la mort: sé que el dia que ve t'agafa de la mà i se t'enduu a un altre territori, no sabem si és al no-res o a on. Però, ¿què és la vida? Que demà possiblement no m'aixequi del llit. La vida no avisa de res, això és el que m’espanta. Que t'entrin lladres, que me n'han entrat i he posat Securitas Direct i ja no entraran més, són pors petites. Però la vida em fa molta por perquè no sé en què puc esperar.
¿En aquests vuitanta-quatre anys no ho has sabut?
No. Em fa més companyia la mort. Aquest matí me l'he imaginat: ¿com deu ser? Potser és l’àngel de la guarda cristià, perquè naixem i sempre hi ha alguna cosa que ens protegeix, perquè les malalties són moltes i els perills, també, i possiblement és la mort qui ens protegeix de morir. I ens acompanya durant la vida i morim quan ella ho decideix. Pensava: possiblement és com anar en un ferri, arribes a un port, però les escales són tan altes que t'han de donar la mà per baixar.
Dona pau, vist així.
Sí.
Si demà o d'aquí deu anys haguessis de baixar aquest ferri...
…no em faria por, perquè la mort t'acompanya des del dia que neixes. Però, la vida, ¿què és? No m'ho sé explicar. Vivim, ens aixecam, feim el cafè, ens vestim, anam a la feina, a comprar, però això no pot ser, la vida, perquè és molt trivial. La vida ha de ser una cosa molt més forta i profunda, no l’he trobat encara.
¿Ni una pista?
No. Supòs que la poesia que faig és per intentar atrapar-la un poquet, sense agafar-la.
“Si ve / has aconseguit sobreviure / entre les cendres / dels somnis / de la fe / saps / que pot matar-te el refrec / llunyà de les ales d’una papallona.”
Has viscut guerres, t’han fet de tot i el que et mata pot ser una cosa lleu. És inabastable, la vida. Un animal quan neix ja s'ha de defensar que un altre no el mati.
¿Les persones, d’alguna manera, també?
L'altre dia vaig tenir una crisi amb els caragolins, perquè en surten molts i són tan petitons que t'omplen de tendresa, i els protegia i vaig estudiar la seva vida. I vaig quedar horroritzada: veure que es mengen els altres caragols de viu en viu. Vaig pensar: les persones som com els caragols, que ens estan menjant de viu en viu. I ara ja no els toc, si el Lord [el seu gos] els agafa, paciència. Amb les persones és més sofisticat, però matar sempre ha estat dins la natura. Possiblement els humans ni en tenim culpa. Una cosa que em costa molt acceptar és que tinguem culpa.
¿Te l’has pogut treure de sobre?
Em sent més víctima que culpable. Ens van interioritzar tant que érem culpables que ja no m'hi sent. Em sent víctima: puc plorar quan veig una imatge de guerra, i m'agradaria poder resar a algú per demanar una mica de clemència, però és impossible: tenc una manca de fe total. Donaria qualsevol cosa per tenir un poc de fe. Crec en el misteri: l'univers és immens i quan mires la vida de les estrelles, del forat blanc, del forat negre, no som res, no arribam ni a caragolins. Però sí, ens han inculcat la culpa per fer-nos dòcils. Has nascut i has sobreviscut a la infància, a la joventut, als pares, a gent que et comanda, que et diu no vagis per aquí, has hagut de lluitar per ser tu mateix, per superar malalties, per envellir: ¿de què ets culpable?
¿Del mal que fas?
Sí però, ¿què és el bé i el mal? Aquesta coloma que ara passa per la finestra, que és tan guapa i que la pinten amb la fulleta de la pau, és carnívora. En una coloma tenim bellesa i horror. Jo no veig que el bé només sigui bé ni que el mal sigui només mal, tot és més complexe.
“Qui sap si aquesta remor / que / et torba / és / la veu / d’algú que resa i no el vent esfullant roses”.
El pensament no es veu, és com l'aire, però pot tenir una força. Aquesta palmera es mou pel vent, però poden ser una infinitat de veus que estan resant, que estan cridant pietat, i no ho dic en termes religiosos. Crec que si ens concentrem, en la distància ens podem tocar amb les paraules.
¿Has tocat o t'han tocat?
Sí, sobretot quan estàs al mig son que encara no dorms, et concentres en alguna cosa i es pot fer realitat, es fa present damunt del llit. És un poder que hi és en totes les persones.
"Escoltes enmig del murmuri dels arbres la veu / dels teus / pares." ¿La sents?
Els tenc presents, als meus pares, no és que m'hi dugués massa bé, però t'han deixat una herència per bé i per mal que m'acompanyarà sempre. Veig coses que no m'agraden de mi mateixa que em venen de ma mare o de mon pare.
¿Què és la sensibilitat?
Tenir una mica de pietat.
¿Escrius amb tot el cos?
Quan escric som una dona totalment boja: desaparec, no tinc edat, no tinc cara. En aquest llibre quan hi ha nens bojos, jo som un nen boig; quan hi ha vent, jo som el vent. Em fic dins de totes les escenes i per això quan acab un llibre dic: no n'escriuré un altre.
Ho encarnes.
Sí, és que no li podria donar emoció ni força si ho mirés des de la distància: “Ah, mira, aquí hi ha uns nens que estan bojos perquè hi ha una guerra”. M'hi he de ficar a dins per donar l'emoció i per sacsejar el lector, perquè m'agrada estabornir-lo.
¿Necessitem la bogeria per viure?
La bogeria pot ser molt creativa, hi ha bojos que poden ser assassins i n’hi ha que són capaços de transformar el món. Si cada dia vas a l'oficina, a seure davant la màquina, no transformaràs res. La bogeria és una capacitat per crear.
¿I et demana una valentia?
Has de ser autèntic a l'hora d'escriure i si et venen imatges, per allunyades que estiguin de tu mateixa, saber-les agafar i plantar-les. Coratge no ho sé, perquè quan escric desaparec.
¿Com veus el món literari?
No hi he viscut mai, ni de joveneta. Mai he estat de capelletes, ni de tertúlies, he fet una vida solitària.
¿Per què no hi has estat?
Perquè quan vaig sortir amb el primer llibre era un món d’homes i no m'agradava el seu paternalisme. I vaig creure que seria molt més lliure si estava fora del món literari. Així no estàs sotmès a cap moda ni al criteri de la capelleta.
Una cosa que em passa amb la poesia és que a vegades penso: ¿això és un poema o només és un text escapçat en versos?
Poeta ho és tothom, però a l'hora d'escriure, no. Un es pot llevar a les cinc del matí per veure sortir el sol, però no ser capaç de descriure-ho. No tothom pot agafar les paraules. Jo trob molt difícil escriure, molt.
Per això et dic que no sé si hi ha una certa banalització de la poesia.
Sí, el que passa és que em costa molt jutjar-ho perquè ¿què faig jo? Faig tot el que puc.
¿Com podria saber si algú és poeta o no?
Passa igual amb la narrativa: tothom té una història i, quan no, l'hi ha contat l'àvia o la veïna. Per a mi l'escriptura ha d'arribar a art. Si no, són unes paraules darrere les altres. Però el que és difícil és arribar a l'excel·lència, que es pugui dir: aquesta pàgina és pur art. Jo perseguesc l'excel·lència, t'ho promet, no em fa vergonya dir-ho, i no dic que l'assoleixi. Surt de mi mateixa, del meu cos i de la meva ment cercar la paraula que pugui ferir i transportar. Aquesta és la meva persecució. Arribar-hi és molt difícil. Però sembla que hi ha gent que no s'ho proposa.
¿Què vols dir?
Que els falta aquella paraula que els alci o que els transcendeixi. Totes les persones tenim un sostre, i si algú publica poemes que no són bons és perquè la seva exigència s'ha acabat allà, perquè si no, per començar, no ho publicaria. No tothom pot cantar una òpera, perquè la veu no t'arriba, però n'hi ha que canten igualment.
¿Si dius que ets poeta, sembla que siguis més intel·ligent o sensible o que tinguis certa reputació?
Avui en dia es publiquen una barbaritat de llibres de poesia i se'n llegeixen pocs, i aquí hi ha qualque cosa que no funciona. Perquè si tothom que publica poesia llegís poesia, els llibres de poesia es vendrien més. Hi ha aquesta pretensió: "jo som poeta", i van a classe d’escriptura i publiquen un llibre i fan presentacions i els amics els compren i possiblement no esperen més. Me n'arriben i dic: ¿com és possible? ¿quina capacitat de fer una cosa lletja i malament? Hi ha tanta cacofonia, tanta musiqueta, que és com un mèrit i tot.
¿Senten que tenen alguna cosa a dir?
És la gran lleugeresa d'aquesta societat nostra, pensar que tenim coses a dir. Quan als filòsofs i pensadors antics no els arribem a la sola de la sabata.
¿La poesia s'ha centrat massa a explicar laments?
Hi va haver uns anys en què no hi havia ningú que escrivís un poema sense sentir que el somier i els ossos li cruixien. O com si descobrir el sexe o la maternitat fos una cosa grossa, quan hi ha estat sempre, però sembla que descobreixin el més elemental.
Tu que busques estabornir-nos, el que és més comú ara és sentir-se abraçat i entès, no pas apallissat.
Jo no sé complaure.
¿Per què creus que la tendència és ser tou?
Perquè hi ha persones que segueixen la moda, i si ara està de moda el vermell, tothom va de vermell. Sembla que si estàs dins la moda, ets alguna cosa. Però no ets tu: ets un més de color vermell.
¿És fals?
O molt lleuger, no hi ha res a agafar.
¿La projecció, els premis, despisten?
Un premi mai és garantia que un llibre sigui bo, això ja ho hauria de saber tothom. Un premi no és res. Hi ha una banalització dels premis, perquè ara cada ajuntament en té dos o tres. Ja no és cap mèrit tenir-ne, tot el contrari: és allò de seguir una moda, i si ja tens una editorial o un amic que està en el jurat, normalment ja el tens assegurat. Jo crec, però, que un llibre bo, l'autor o l'autora possiblement no ho sabrà mai, però se salvarà.
¿Travessarà el temps subterràniament?
Sí, perquè la paraula és molt poderosa. I hi ha poemes que veus que hi ha autenticitat. La paraula salvarà alguns poemes, i no ho sabrem, i està molt bé no saber-ho. Ens tornaríem imbècils si ens diguessin: les teves paraules se salvaran.
Com que tot plegat és tan egòlatra…!
Els poetes antics no sabem de quin color tenien els ulls, però el text ha surat en el temps, al marge que li fessin crítiques bones, dolentes, que el tapassin, que no li fessin cas, que això també passa en aquesta societat cultural nostra, que a vegades un llibre bo el tapen totalment. Però és efervescent, brolla dins del temps. El que és bo perdura més enllà dels autors, que no hi tenen res a veure, són quatre humans egòlatres.
¿T'has sabut protegir de l’egolatria?
Sempre he viscut molt solitària i ara parl d'aquestes coses perquè me les preguntes. Però visc al marge totalment, no m'importa i no conec pràcticament ningú.
¿Estar desconnectada protegeix la teva obra?
Completament.
Perquè veig escriptors obsessionats amb si parlen d'ells o no…
Supòs que és una pretensió de voler ser, de voler estar. Però, ¿i l'obra? Pots viure en una muntanya i escriure un llibre que sigui genial i que el trobin i el publiquin quan no hi siguis, i si és genial sempre ho serà, i si no, ja pot sortir a la premsa cada dia, que passarà volant. Patir per si et fan cas és un patiment molt superficial, perquè hi ha coses més importants per patir en aquest món. Amb això no redimeixen res.
Bernat Vidal i Tomàs et va aconsellar: "Deixa els pensament per als pensadors".
A una novel·la poses una frase extraordinària, i ell em deia: "Vigila a descobrir Mediterranis!".
¿Aquestes sentències grandiloqüents de "la vida és noséquè"?
Quan en un poema veig algú que em diu "la vida és això" o "l'amor és això", em quedo esborronada: ¿i com ho saben? “Això és blanc”. Per favor, mira-ho bé, que possiblement és ocre i, segons la claror, pot tenir una altra tonalitat. Em fan somriure perquè dic ¿d'on treuen aquesta seguretat?
¿Què evites més quan escrius?
No posar cap paraula que sigui inútil. És una lluita molt grossa, per això els poemes m'arriben a quedar petits petits, perquè m'adon que traient paraules –com si a una flor li traiés les fulles seques– dic el mateix amb una altra cadència. Per seguir la música que sent en el meu cap, o per accelerar-la o alentir-la, a vegades he de rompre el vers.
¿Què intentes quan escrius?
Trobar el que en pintura seria el color exacte. La paraula exacta per mostrar el que se t'apareix. És més una poesia d'aparicions, la meva.
Quan mires enrere, ¿la vida acaben sent un munt d'aparicions?
Ho domin bastant, atur molt el passat.
¿Com?
Procur no complaure la memòria, sinó dominar-la.
¿Com es fa, això?
Quan vas pel carrer i trobes algú que no vols saludar, gires per un altre cantó. Ho faig amb la memòria: em venen uns records, m’atur i me'n vaig cap a un altre record. Però quan escric, aquesta voluntat desapareix. Els poemes parteixen d'un record o d’un somni que es repeteix: em va passar amb els cavalls, que corrien cada nit en els meus somnis, fins que em vaig adonar que eren els quatre cavalls de l'apocalipsi, amb tota aquella bellesa. I vaig escriure Tots els cavalls. El somni és una guspira que cala foc i escriure és apagar l'incendi.
¿T'apropes cada cop més a l'austeritat?
Una miqueta, sí. Quan era jove, si quedava una llesca de pa, la llençava, i ara pens: hi ha massa gent que passa fam per jo haver de llençar una llesca. Amb coses petites m'he tornat austera, i amb les paraules, també.
¿De què t'has despullat amb els anys?
De coses més supèrflues, no tinc la necessitat de comprar. Però com un respecte per mi mateixa, perquè acumular és com una frivolitat.
¿A la teva parcel·la què hi protegeixes?
La soledat, perquè és fàcil que te la destorbin.
¿I com es protegeix?
Sent molt amable amb els teus amics però no comprometent-los. No cedir en capelletes, i llevant-me obligacions de tota mena.
“El desig d'amor / ja fa temps / que / va volar ara és un espanta-/ocells Tu / dona / clavada a les pues d’un roser".
Això és real. Perquè el que hi ha darrere l’amor a vegades no et compensa. I el desig d'amor d'una sola persona fa molta estona que va volar.
¿Per protecció?
Per més llibertat. L'amor sempre condiciona una mica. Es cuida, el regues. I si estimes la soledat, no la pots compartir. Això és una austeritat que molt poques persones voldrien per a elles mateixes, però jo la vaig escollir.
¿Què t'agrada fer durant el dia?
M'agrada no fer res. Aclucar els ulls, escoltar un poquet de música o els meus pensaments. Faig molta vida estirada al sofà amb els ulls clucs. O estar en pausa: silenci total.
¿Això et dona fortalesa?
Possiblement, sense ni jo saber-ho. Amb tantes coses que hi ha per fer, ser capaç de no fer res ho trob una meravella. Costa arribar-hi perquè tens mala consciència: hauria de fer això, allò. No, per favor, no et posis obligacions, estigues una hora o tot el dia sense fer res. I acluca els ulls, que quan els acluques desapareixen totes les parets, els sostres i estàs enmig de l'univers.
¿Quina relació tens amb els teus ulls?
Amb el glaucoma tot d'una els vaig agafar ràbia, els vaig dir que m'havien fallat, vàrem discutir una temporada, els meus ulls i jo. I ara pens que m'han salvat de no tenir l'obligació de saber tot el que es publica, de no estar al dia. És que són més savis del que jo creia: m'han vengut a ajudar a tenir més pau i llibertat. Si ara els tingués bé, seria normal que volgués saber quines tendències hi ha. Però com que puc llegir poc, he de seleccionar molt i puc passar olímpicament i amb la consciència ben tranquil·la. El nostre cos és més intel·ligent del que ens pensam. De tot en pots fer una desgràcia o, si dialogues amb tu mateixa, pots saber que el que creies que era una mancança et dona unes possibilitats que altres no tindran: en comptes de llegir què ha escrit aquest i aquella, estàs amb els ulls clucs en silenci. Però quan els tenia bé tampoc em preocupava, sempre he anat a la meva, mai he intentat fer literatura comercial, que ja m'hauria agradat que ho hagués estat, però no he pensat mai en el lector.
¿Què en fas, del dolor?
Normalitzar-lo per sobreviure. Perquè durant un dia mateix hi haurà moments i records que et duran alegria o enyorança, i és el material d'aquesta vida.
Tens raó: un sol dia, de quantes sensacions està fet.
Tenim records que no podem situar en el temps i aquí és quan em deman: ¿des de quan fa que visc? ¿I això per què ho he recordat? La memòria no va un dia darrere l'altre, és molt lliure, recordem el que ella vol. Et passa escenes d'una banda a l'altra. Dues persones han viscut el mateix i un és feliç i l'altre, desgraciat, perquè la memòria no la podem domesticar.
¿Quin altre misteri et sembla difícil d’entendre?
La felicitat: no l'entenc, de cap manera. Creiem que en aquell moment hem estat feliços, però, ¿què és la felicitat? És una espurna que desapareix i que no té consistència. És un misteri: la cerca tothom i ningú sap què és. Gemma, Déu méu, tot això de què hem parlat és de bojos.
Agafa la teva creu
Antònia Vicens
Primera edició: setembre 20205
© de la il·lustració de la portada: Manuel Baixauli
© d’aquesta edició, LaBreu Edicions, 2025
"Parlen les dones" acull articles i entrevistes inspirats en la jornada del mateix nom que organitza cada any el Departament de Cultura. La darrera edició de la jornada, celebrada l'abril del 2025, anava sobre l'edatisme.
 |  |
Converses acull entrevistes fetes a la nostra manera.
