L'última entrevista (Roig/Capmany) es fa a la sala Atrium fins al 31 de juliol. És un text de Mar Monegal, dirigit per Raimon Molins i interpretat per Berta Giraut, Anna Güell i Lis Montfol.
He d'admetre que em feia certa mandra: ¿una conversa periodística com a material teatral? ¿Dues escriptores que he llegit menys del que voldria reconèixer? ¿Una època viscuda que em desperta tanta nostàlgia com aversió? Però ahir vaig acabar dreta, aplaudint amb aquella eufòria que ens agafa quan ens agrada una cosa que, de fet, volíem molt que ens agradés, perquè parla de literatura catalana, perquè les actrius que ho fan s'ho mereixen, perquè la dramaturga s'ha arriscat amb el tema i perquè encara queda molta feina per fer a l'hora de reconèixer el llegat de les nostres escriptores. Quin parell, la Roig i la Capmany! En aquesta última entrevista —que recorda la que van mantenir el 1991 a la revista Cultura— resseguim la seva obra, els seus neguits com a dones abanderades i la manera com entenien cadascuna la lluita feminista. El més complicat i reeixit és el to en la posada en escena, que mostra una complicitat creixent des dels inicis fins a la trobada definitiva en la mort. A l'escenari veiem com es construeix una amistat des de l'escolta, l'amor i la discussió.
Roig i Capmany es van conèixer en un vagó de tren, de viatge a París, per representar Espriu amb la companyia Adrià Gual, i malgrat la diferència d'edat i procedència, es van fer amigues per sempre. Les unia la literatura —una més de Virginia Woolf; l'altra, més afrancesada—, però aquesta passió comuna els va regalar una manera d'estar al món fins que les dues el van deixar per culpa de la mateixa malaltia. Quin moment tan bonic, quan la Capmany explica que el seu primer protagonista va ser un pèsol i, al final de l'obra, es reprèn el personatge per indicar-nos que un pèsol la mata. I que intens quan la Roig defensa la maternitat compaginant-la amb l'escriptura, aquest afany per fer-ho tot, per viure. I que trist que tingués tan poc temps per continuar amb tanta desmesura. Quanta complicitat quan se'n foten dels comentaris masclistes, quina poca victimització, tanta intel·ligència! I quan parlen de Barcelona com si fos una amiga que s'ha de vigilar perquè no es torni massa presumida i es vengui al millor postor. I quan sonen les notes i la veu de la Montfol, que ens guia per les paraules dites i remarcades.
Hi ha molta teca en aquesta última entrevista perquè els dos personatges són potents i també ho és la manera d'anar-los veient per dins i per fora, en un joc també escenogràfic en què podem veure què passa a l'escenari i al camerino i a l'estudi de televisió on es grava la suposada conversa. El públic som nosaltres, els qui hem anat al teatre, que alhora som el públic d'un plató i uns espies i, espero, uns lectors de la Roig i la Capmany perquè, després de l'obra, agafen ganes de mantenir-nos units a aquestes donasses. Quin país tan desagraït que tenim; sort que de vegades vencem l'amnèsia i, tot d'una, recordem d'on venim i què podem arribar a ser.
