Text escrit arran de veure Cor dels amants, de Tiago Rodrigues. Al Teatre Lliure de Gràcia fins al 25 de maig.
Un dia, vencent la imposició de les matemàtiques, dos van decidir ser un i assumir per sempre més les conseqüències de la seva gosadia, sobretot si comportava, en un futur, ser tres. Als inicis, vivien embriagats per l'olor de la cola d'enganxar, però ja sabien que aquesta aroma tard o d'hora s'esvaeix i que cal aprendre a enganxar-se i a desenganxar-se sense embriagueses. Es tracta de continuar sent aquest dos en un o aquest un en dos sense trencar-se, i això comprèn complicitats, confiança, paciència, escolta, projectes, distanciament, apropament i tenir temps o, encara més: ser conscients del temps que ens queda.
A Cor dels amants, Joan Carreras i Marta Marco fan de duet sota la partitura i la batuta de Tiago Rodrigues. Molts cops parlen alhora i diuen el mateix, a l'uníson; d'altres, parlen alhora i diuen coses diferents, com si l'una fos soprano i, l'altre, baríton. Amb el pas dels anys, la parella aprèn a valorar el temps que tenen per continuar cantant junts, com s'havien proposat des del dia en què els dos van ser un i es va convertir en tres: van tenir una filla.
L'experiència extrema de la malaltia els ajuda a aquest procés de maduració amorosa, si no vols per força: quan la nena és encara un nadó, ella té un atac de cor o d'asma o de feridura o del que sigui i està a punt de quedar-s'hi. Això fa que s'adonin que és una pena malgastar les hores grapant factures, fent llistats, responent mails... quan el que podrien fer és estimar-se.
Quan superen el catacrac tornen a les factures, els llistats i els mails, però també s'atorguen un temps per pensar què volen fer amb les seves vides. Es preparen una infusió, s'asseuen al sofà i pensen i pensen i pensen, i després miren una pel·li i continuen vivint, i és així com realment aprenen a estimar-se, amb naturalitat, assumint que el recorregut és llarg i tot és possible sempre que hi hagi temps, fins al dia en què s'acaba i aquest dos passa a l'u i després al zero, que és el destí de tots, però, ¿i el tres? Ah, sí, el tres agafa el relleu. D'això va la cosa: del pas del temps i de com ens ho hem de fer perquè no se'ns escoli.
"Ad libitum" és una secció de relats escrits per Ada Castells després d'haver anat al teatre.
