Foto: Sony Pictures Classics
Hi ha un dissabte que rebo un whatsapp: “Has vist Call me by your name?”. No és de gastar paraules en va, qui me l’envia. En cap moment dubto de com procediré l’endemà: “La fan al Renoir?”. I llavors: “Sembles jo: si no les fan al Verdi, no hi vaig”.
De seguida és diumenge. No sé de què va, odio els tràilers, les sinopsis, les crítiques. Abans, perdre els diners en una pel·lícula dolenta que no pas saber què m’hi espera.
La sala és plena. Un piano esgotador, anys vuitanta, nord d’Itàlia, filtre groc. No en diré res més, del que hi passa.
Només diré el que pot ser que us passi. Que tots els sentits se us vegin sadollats fins a vessar, extasiats. Tots, fins i tot els que no ensenyeu pel carrer. Perquè són dues hores i dotze minuts que, com tentacles, es fiquen a tots els receptacles, també als adormits; es veu, se sent, es toca, es tasta, però sobretot, en el meu cas, en vaig llepar totes les olors amb follia.
Vaig embogir. Vaig sortir del cine plovent i vaig agrair la recomanació amb penes i treballs per les gotes a la pantalla del mòbil. Gràcies, gràcies. Cinc vegades, l’hi vaig escriure, sense comes ni res.
Al sofà de casa teclejo missatges per fer veure la pel·lícula a persones molt concretes (heteros i LGB; no conec cap T) i que em sembla que m’aniran bé per elaborar un bon espectre receptiu de la sensualitat. Bona part de les dones a qui ho dic i un home bisexual ja l’han vist i coincidim que l’hem assaborit amb tot el cos i se’ns han liquat les sensacions de manera molt física, amb independència dels genitals de les persones que ens atreuen. Hem entès la cinta des de la sensualitat sense òrgans reproductors concrets. La carn ens ha interpretat de manera similar la desmesura d’aquell espectacle.
Però cap home hetero em diu que l’hagi vist. Han passat tres dies i cap home hetero m’ha dit que l’hagi vist. No sé de cap home hetero que l’hagi vist i em moro per saber en quin estat surt del cine un home heterosexual. En quin estat en tots els sentits, perquè malgrat el caire físic que pugui haver pres aquest text, Call me by your name el que fa és obrir. Finestres, armaris, aixetes, boques, baguls. I és per això que vull saber si aquesta sensació tan salvatge de vida està exempta d’identitats sexuals.
