—Molt interessant. ¿I de què va?
—¿L’obra?
—No, la vida.
—Ah, doncs et dic unes quantes paraules: desig, plaer, descontrol, caos i transgressió.
—Coi, tens una vida molt bohèmia, trobo.
—No et pensis, no cal anar vestida de colors per delinquir la moral.
—Delinquir no és un verb transitiu. No pots delinquir una cosa.
—¿Ho veus?
—Tens raó, ho acabes de fer i vas vestida beix.
—Perquè la vida pugui ser descrita amb les paraules que t’he dit no calen grans gestes.
—Tens raó: acabes de fer transitiu un verb intransitiu.
—I sense despentinar-me.
—Es veu que Bloody Moon està inspirada en Eroticism, de Georges Bataille.
—Sí, ho vaig llegir al programa de mà mentre esperava que comencés —remena el bolso i en treu el programa, rebregat—. Diu: “Bloody Moon s’inspira en la famosa obra del pensador francès Georges Bataille sobre el desig, l’erotisme, l’alliberament i la bogeria”.
—Com les paraules que m’has dit abans. ¿Estaves parlant de l’obra quan t’he preguntat per la vida?
—És molt possible, de vegades em confonc.
—No sabia que tinguessis una vida tan sensorial; et feia més intel·lectual.
—¿Des de quan l’excés es limita a la percepció?
—Dona...
—No cal triar una cosa o l’altra, per sentir-se en l’exili del plaer.
—Molt Bataille.
—Molt Mascarell, perquè ja ho veus, només començar, que són individus susceptibles de desbocar-se.
—¿Les persones ballarines?
—Sí, esclar, estic parlant de l’obra. ¿Estem parlant de l’obra?
—I de perdre el control, sí. És a dir, van apareixent a escena de manera furtiva, ningú t’avisa que començarà. No et diuen ni que apaguis el mòbil ni que no facis fotos i ja hi ha un parell o tres de persones ballarines repartides per aquesta mena de tauler estroboscòpic que és l’escenografia i et fixes sobretot que porten vestits d’estètica inclassificable.
—¿Kitsch?
—No puc dir que no.
—He vist la foto de promo. És excessiu.
—Els moviments primer no saps si cadascú fa els seus o intenten trobar un tempo compartit per formar figures espasmòdiques que de sobte et fan pensar: mira! un triangle! una via de tren! ¿Saps? Però de seguida algú s’escapa de l’ordre per iniciar un altre escenari.
—Vols dir que hi ha un patró.
—Sí, però hi és per poder-lo trencar.
—¿Però això no angoixa?
—Sí, per això enganxa. Tota l’estona empaiten alguna cosa que encara no existeix; i cada vegada amb més deler. Busquen, es busquen, cobegen sense moderació verbs intransitius per fer-los transitius.
—Com tu.
—Com tothom que sap que hi ha punts de no retorn en la cerca del plaer.
—¿Del pecat?
—Del plaer.
—¿I ho troben? Això que dius que no saben què és però que ho busquen.
—Com hi ha Déu!
—¿I un cop trobat?
—El camí d’anada s’esborra, ets en un lloc nou per sempre, has travessat els límits que tenies posats, els que et feien ser qui eres fins llavors, i només així t’adones que el problema no és el desig, sinó les normes, el mur contra el qual topa el desig.
—I per això ens sedueix, ens crida... perquè no està permès. —Li toca els llavis amb la punta del dit.— Ja ho entenc.
—¿El què?
—La mica de realitat que hi ha entre l’ordre i l’excés, el que tenim permès i el que tenim prohibit.
—Només per un instant —treu la llengua una mica per arribar-li al dit— existir radicalment.
