¿Què fas amb la vida que et queda quan ja saps que no ets immortal? Viva, l’òpera prima d’Aina Clotet com a directora de llargmetratge, s’instal·la en el rastre que deixa una malaltia de les que poden matar. La Nora, una dona de quaranta anys que ha passat un càncer de mama, torna al món amb el cos canviat, l'amenaça de la mort encara a prop i una urgència gairebé física de sentir-se viva.
El punt de partida podria haver conduït al drama edificant o a la lliçó de superació. Però, per sort, Viva esquiva aquest camí. Clotet —que també coescriu el guió amb Valentina Viso i protagonitza el film— posa el focus en el desig després de la ferida, la sexualitat després de la mastectomia, la incomoditat de continuar vivint quan ja no pots fer veure que ets invulnerable. La primera imatge de la cinta —el pit aixafat de la Nora durant una mamografia— ja marca una voluntat de mirar el cos de cara.
La protagonista es mou entre el Tom, la parella estable, i el Max, un noi més jove que li desperta una pulsió de llibertat i de desordre. El "puto nen" accepta el cos mutilat de la Nora amb un "està tot bé", però ella no acaba de saber si ha d'acceptar aquesta nova Nora, tan viva, tan gamberra, tan capaç de fer saltar pels aires el que ha construït.
Més que un dilema romàntic convencional, som davant d'un símptoma: cap home no li pot resoldre el buit, perquè el problema no és tant l’amor com la por. La por de morir, la por d’haver viscut a mitges, la por de quedar-se sola, la por de quedar atrapada en una vida correcta però esmorteïda.
La pel·lícula d'Aina Clotet, plena d'escenes de sexe i esquitxada d'humor, s'atreveix a ser incòmoda. Barreja drama i comèdia, ansietat contemporània i esclats de vitalisme. Hi ha alguns salts de to i algunes metàfores potser massa subratllades, però és en tot moment una pel·lícula que batega, que arrisca. La Nora no sap com tornar a viure, però sap que li cal xuclar-ho tot amb una intensitat gairebé infantil. És un personatge més desesperat que lúcid, prou semblant a tots els que ja tenim una edat i encara no hem acabat de decidir què voldrem ser quan siguem grans.
No m'estranya gens que Clotet guanyés un guardó a Canes (el premi revelació de la Setmana de la Crítica) per la seva interpretació: ho fa de primera. L’Aina Clotet directora sap exactament fins on pot portar l’Aina Clotet actriu.
