En una escena d'una pel·lícula que no em canso mai de mirar, Frankie & Johnny, el personatge de Michelle Pfeiffer diu a la seva mare: "Potser no soc la persona més feliç de totes les que han viscut, però no és culpa teva".
Pensava en aquesta escena tot sortint de veure Sorry, baby al cine Maldà (un altre dia parlaré d'aquesta curiosa sala barcelonina que és el Maldà). Sorry, baby és una cinta escrita, dirigida i protagonitzada per Eva Victor. Un debut més que notable, estrenat al Festival de Sundance el 2025, que em recorda per què m'agraden tant les pel·lícules indies (mantinc el desig de no voler-me morir sense haver assistit a una edició de Sundance, tot i que hauria preferit anar-hi amb Robert Redford encara viu).
L'òpera prima d'Eva Victor ens presenta l'Agnes, una professora de literatura que viu sola en una casa prop de la universitat de Nova Anglaterra on treballa. La mateixa universitat on va patir una agressió que, tres anys llargs després, li continua provocant atacs d'ansietat. Una agressió que porta inscrita al cos en forma de trauma, que la fa dubtar de la seva vàlua professional i que no gosa explicar en veu alta, ni als seus antics companys de carrera ni quan forma part d'un procés de selecció d'un jurat popular.
Sorry, baby és una pel·lícula honesta i intel·ligent, de les que creixen hores després d'haver-les vist. Pel que ens mostra i pel que no. I per troballes narratives com la decisió d'ensenyar-nos la violació per mitjà d'un pla fix d'una casa des de fora mentre es va fent de nit. O aquell altre moment en què la protagonista observa un penis flàccid i nosaltres l'observem a ella mentre se'l mira amb una estranyesa gairebé tendra.
I quins personatges secundaris. L'amiga de l'ànima (Naomi Ackie), que arriba carregada de llum cada cop que apareix. El veí disposat a fer-li favors sexuals i dels altres (Lucas Hedges). I l'home que la socorre amb uns exercicis de respiració, un entrepà i una mica de companyia quan el pànic se la menja (John Carroll Lynch): la mena d'àngel que tots voldríem trobar quan ens sentim perduts i desconcertats. Per no parlar del gat, que necessita protecció però té instints assassins com tu i com jo.
No en sortirem indemnes, de la vida. I és més que probable que no siguem la persona més feliç de totes les que han viscut. Però el naixement d'un ésser humà és, malgrat tot, una promesa d'esperança. Perquè la criatura patirà dolor, i això ningú li ho podrà estalviar: perdó, criatura, ja ens disculparàs. Però potser també trobarà algú que l'escolti, algú que l'ajudi a carregar les ferides: tu per aquí i jo per allà.
"La llibreta" és una secció sobre pel·lícules escrita per Eva Piquer, que té el costum d'anar al cine, i a tot arreu, amb una llibreta a la mà.
