A l'Iran les donen no tenen llibertat ni gaires drets, les obliguen a dur el hijab i estan sotmeses a la policia de la moral. La Mahin fa trenta anys que és viuda, viu sola a Teheran i empeny els dies amb més resignació que altra cosa. Fins que, esperonada per una conversa amb amigues –en què una d'elles s'entesta a mostrar el vídeo de la seva colonoscòpia–, la Mahin decideix que els setanta anys són una bona edat per rebel·lar-se. Amb una fermesa inèdita, la nostra heroïna trepitja el carrer disposada a trobar un home que l'allunyi de la soledat i li faci recuperar l'alegria de viure.
El rodatge de Mi postre favorito es va fer en secret: que la protagonista no porti mocador en la intimitat (i que això es vegi en pantalla), que gosi endur-se a casa un home que no és el seu marit i que balli amb ell com si no hi hagués demà són elements suficients perquè els directors de la cinta –la parella formada per Maryam Moghaddam i Behtash Sanaeeha– hagin estat acusats de produir contingut obscè, d'atemptar contra la moral pública i de fer propaganda contra el règim. Els dos cineastes no van poder anar a recollir el Premi del Jurat Ecumènic del Festival Internacional de Cinema de Berlín perquè el govern iranià els havia retirat els passaports. L'actriu Lily Farhadpour, que sí que hi va anar, sabia que assumia un risc considerable quan va acceptar el paper protagonista.
La pel·lícula, que ha arribat ara als cinemes catalans, és una coproducció d'Iran, França, Suècia i Alemanya; i es llegeix més com una faula que no pas com una cinta realista. En efecte, assistim al retrat del dia a dia de les dones de classe mitjana en un règim opressor que coarta les llibertats individuals, però també veiem desfilar uns fantasmes i desitjos que reconeixem com a propis: la por d'arribar a vells sense ningú al costat, la por de morir sols, l'esperança que el futur –cada cop més prim: és el que té el futur– encara ens pugui deparar escenes dignes de ser viscudes. És probable que el millor ja hagi passat, però és ben possible que ens quedin per assaborir moments meravellosos en bona companyia.
Mi postre favorito no és una comèdia romàntica protagonitzada per dues persones grans, perquè no compleix els patrons de la comèdia romàntica. Més aviat és una comèdia dramàtica. Però sí que és una pel·lícula a favor de l'amor a qualsevol edat i en qualsevol moment. Sí que és una pel·lícula vitalista malgrat tot. La Mahin no ha perdut el costum de fer pastissos per si apareix algú i els tasta: sense projeccions de dolçor, costa d'empassar un present massa amarg. I s'esforça a cuidar amb tendresa un jardí envejable. "Si plantes una mica de menta, dura per sempre", diu. Que l'eternitat no existeix és una d'aquelles veritats que preferim obviar, mentre parlem i bevem i ballem i volem creure que tenim la plenitud a tocar.
"La llibreta" és una secció sobre pel·lícules escrita per Eva Piquer, que té el costum d'anar al cine, i a tot arreu, amb una llibreta a la mà.
