"Ser fill de Lola Flores i del Pescaílla només té avantatges —diu Joaquín Sabina en una escena de Flores para Antonio—. Jo soc fill d'un policia i d'una mestressa de casa, firmaria el canvi ara mateix".
Ser un Flores a l'Espanya del segle XX tenia més avantatges que inconvenients, d'acord. Però haver de bregar amb la dimensió pública des del dia que neixes no és pas un regal que surti de franc. "Soc famós des que vaig sortir del cony de la meva mare, i això és raríssim", constatava Antonio Flores.
L'actriu Alba Flores (Madrid, 1986) tenia vuit anys quan se li va morir el pare. Va perdre el pare i va perdre la veu, ella que duia la música a la sang. "És com si cantar m'hagués de fer mal". Va callar durant tres dècades, fins que va superar els 33 anys i, doncs, va passar a ser més gran que el seu progenitor. Ser més grans que els nostres morts: quina frontera més estranya. De camí cap als quaranta, aquella nena va començar a formular-se i a formular les preguntes que tenia encallades a la gola. I així es van reprendre converses pendents entre els supervivents del clan Flores: la Lolita, la Rosario, la mateixa Alba, la seva cosina Elena.
"El que tu no saps és que tots nosaltres necessitàvem demanar-te permís a tu per poder parlar del teu pare". Ho confessa Elena Furiase a Alba Flores en un moment de Flores para Antonio, un documental escrit i dirigit per Isaki Lacuesta i Elena Molina. Un homenatge al pare que és també un intent reeixit d'entendre'l, de reconciliar-s'hi, de perdonar-lo, d'estimar-lo millor. A l'Alba no li sap greu recórrer a l'adjectiu terapèutic per descriure l'efecte que ha tingut en ella aquest esforç per remoure el passat, per enfrontar-s'hi i per deixar que les peces es recol·loquin d'una altra manera. D'una manera en què el dolor sigui més suportable.
La protagonista i conductora de la pel·lícula és Alba Flores, una dona que aspira a descobrir qui era el seu pare i que —com també fa Carla Simón a Romería— aspira a trencar silencis familiars al voltant d'unes addiccions que van robar tants futurs d'una generació escapçada just després de la dictadura. Com qui no vol la cosa, se'ns fa saber que a l'Espanya dels anys vuitanta una de cada cinc-centes persones era addicta a l'heroïna. Antonio Flores entrava i sortia dels centres de rehabilitació, i de tant en tant semblava que ell estava guanyant la partida a les drogues, però la mort de La Faraona el va dur a rendir-se. A Lola Flores se la va emportar el càncer el 16 de maig del 1995 i el seu fill Antonio la va seguir catorze dies després.
Un paper important d'aquest documental en format collage —una cinta força convencional per ser d'Isaki Lacuesta, però una cinta que emociona tota l'estona— l'ocupa Ana Villa, la mare d'Alba Flores. Si l'Alba havia de reconstruir la pròpia història, no podia deixar-ne al marge la dona que la va parir, la va educar i ha estat sempre al seu costat. La dona que es va haver d'allunyar de l'home que estimava per poder tirar endavant. Resulta esfereïdor saber que el mateix dia del naixement de la seva filla, Antonio Flores va tornar a consumir heroïna. Les declaracions d'Ana Villa tenen un valor doble: és l'únic dels personatges que hi apareixen de qui no en coneixem obra i miracles, l'únic que ha pogut fugir de la dimensió pública.
Trencar silencis, recuperar records bloquejats, dialogar amb els traumes que ens han tocat i mirar el dolor a la cara són coses que costen de fer, però juraria que la compensació està garantida. A tots ens fa mal el món, tard o d'hora. I és una sort, dintre de la desgràcia, que existeixi l'art: el cine, la música, la literatura. És una sort immensa que puguem recórrer a l'art per mirar de fer les paus amb la vida.
"La llibreta" és una secció sobre pel·lícules escrita per Eva Piquer, que té el costum d'anar al cine, i a tot arreu, amb una llibreta a la mà.
