En la tradició catòlica, la romeria remet a la peregrinació a un lloc sagrat on, amb sort, es pot revelar el sentit profund de l'existència. Això és precisament el que retrata Carla Simón a la seva nova pel·lícula, que tanca una trilogia precedida per Estiu 1993 i Alcarràs. Un viatge, una Romería, realitzat amb una obsessió que l’acompanya al llarg de la vida: retrobar-se amb els fantasmes dels seus pares, devastats per l'epidèmia de l'heroïna i de la sida dels vuitanta, quan ella tenia sis anys.
Romería és segurament la pel·lícula més valenta i creativa de Simón, fruit d'un gir vital i estètic que ja es pot detectar al bellíssim curtmetratge Carta a mi madre para mi hijo, de 2022. Si en els seus films anteriors la directora catalana havia explorat l'univers de la família materna, ara decideix acostar-se a la del pare, nascut a Galícia. Ho fa a través del viatge de Barcelona a Vigo de la jove Marina, alter ego de la pròpia directora.
L'excusa de la protagonista per submergir-se en aquesta petita odissea és demanar un certificat que doni fe que és realment filla del pare i així poder demanar una beca per estudiar cinema. En el fons, però, batega la necessitat de desentranyar qui eren exactament els seus progenitors i, per aconseguir-ho, ha d'acostar-se a la família paterna, burgesa i trasbalsada per la seva presència a Vigo.
El més impressionant és la manera com el film està concebut. La primera part és d'un realisme cru i d’una poc freqüent autenticitat. La segona, en canvi, s’enlaira paulatinament a través d’una imaginació poètica sorprenent. No es tracta d'una operació esquemàtica, però un cop s’encenen els llums de la sala, la sensació és la d'haver assistit a una pel·lícula de Rohmer o de Lucrecia Martel que, de sobte, assumeix rampells creatius propis d'un Fellini o d'un Godard.
L'exploració del nou món familiar no tindria la força i la credibilitat que té sense la decisió d'atorgar el paper de Marina a l'actriu novel Llúcia Garcia Torras. El seu rostre sobri, contingut fins i tot en els moments de rauxa, ens ajuda a entendre la filla i l’aspirant a cineasta que s'acosta, amb la seva mirada singular, amb la seva pròpia càmera, a un món social desconegut que amaga massa misteris i massa prejudicis de classe.
Pel moment intens del desenllaç, resulta igualment clau la incorporació al film d'un altre actor jove, Mitch Robles. Desdoblant-se en diferents papers, Robles encarna amb una presència física desfermada un pare silenciós, que no escriu dietaris com la mare, però que navega i viu intensament fins que es consumeix, amagat pels seus, en un núvol de somnis i d'estupefaents.
Des del punt de vista lingüístic, és remarcable que la protagonista es relacioni en castellà amb la família gallega, alhora que fa servir amb naturalitat el català quan parla amb els seus a Catalunya. Aquesta decisió de no amagar els vincles identitaris propis en una obra amb vocació internacional no es nota de la mateixa manera a l’hora d’abordar la realitat de Galícia. En un interessant article publicat a El Salto, la sociolingüista Teresa Moure elogia el film però retreu a Carla Simón el regust agredolç que provoca l’aproximació folklòrica a la llengua i la cultura gallegues, minoritzades i discriminades durant segles.
Sigui com sigui, el resultat final no deixa de ser un llargmetratge commovedor, el millor possiblement de la filmografia de Simón. Pels actors escollits. Per la delicada varietat de registres estètics. Per la forma punyent de retratar la singular cultura burguesa gallega. Però, sobretot, per la manera de rescatar el vitalisme i la rebel·lia d'uns pares i d’una generació tràgicament colpejats. Sense caure en la melancolía o la idealització, però decidida a convertir-los amorosament en font de la seva proposta audaç com a artista.
