Gerardo Pisarello
Aquests dies he anat als cinemes Verdi a veure la versió remasteritzada de Nueve reinas, la premiada pel·lícula argentina de Fabián Bielinsky estrenada ara fa vint-i-cinc anys. Em van impressionar la sala plena i la contenció del públic, que semblava contentíssim i que s'hauria aixecat a aplaudir si no fos per aquests atacs de seny que un dia exhibim amb orgull i un altre maleïm com si ens robessin un bri de vida.
La pel·lícula es desenvolupa en el Buenos Aires de finals dels noranta i retrata la història de dos estafadors de pa sucat amb oli. Un és el Marcos, interpretat per Ricardo Darín, i l'altre el Juan, encarnat per Gastón Pauls.
Un any després d'aquest film, Darín faria El hijo de la novia, on interpretaria un fill turmentat però noble, que intenta fer realitat el somni de la seva mare amb Alzheimer de casar-se per l'Església. Però aquí el registre és tot un altre. A Nueve reinas es converteix en un malvat sense cap mena d’escrúpols, tot i que encisador (Darín, sempre Darín). Per mostrar que forma part dels llestos i no dels perdedors en una societat on regna el campi qui pugui, és capaç d'estafar una pobre jubilada, un amic moribund o fins i tot els seus germans.
El Juan que interpreta Gastón Pauls se'ns mostra com algú diferent. Comet petites estafes, sí, però és curós, amable, i procura que les seves performances no deixin víctimes directes. En realitat, tot indica que si persisteix en aquest menester i s'associa a un personatge dubtós com el de Marcos-Darín, és bàsicament per ajudar el seu pare, que ha estat empresonat per incórrer en petits delictes semblants.
El guió de la pel·lícula és trepidant, intel·ligent i ple de petits enganys. Qui la veu per primer cop no pot parar de somriure, tot i que és víctima, com a espectador, de trucs, jocs de mans i d'alguna estafa innocent. Qui la torna a veure al cap d'un quart de segle, s'alegra en descobrir retrospectivament les pistes que el director va deixant i que aleshores li havien passat desapercebudes.
Sigui com sigui, la sensació és que s'ha passat per una experiència que remet a Hitchcock, a Mamet i fins i tot a El cop, de George Roy Hill, una oda al món de les estafes protagonitzada per un Paul Newman i un Robert Redford en estat de glòria.
La singularitat de Nueve reinas, en tot cas, rau en el fet que és una radiografia còmica i tràgica alhora de l'Argentina neoliberal dels anys noranta. En aquella selva en què l'home és llop per a l'home, estafen els poderosos amb vestit i corbata i estafa també el venedor de quincalla que treu un maletí en un bar i assegura que “no hi ha res millor que un Rolex paraguaià”.
Bielinsky, tanmateix, no pretén fer un elogi d'aquest model de societat on tot es pot comprar i vendre i on fins i tot els sentiments més nobles poden ser traïts si se'n pot obtenir a canvi un benefici econòmic immediat. El que Nueve reinas vol mostrar és que fins i tot els que practiquen la picaresca perquè no tenen cap altra sortida poden practicar l'amistat, l'amor, i desenvolupar pràctiques cooperatives que prefiguren una societat menys despietada.
Aquesta conclusió, suggerida entre línies més que afirmada com a consigna moral, potser explica els somriures i les ganes d'aplaudir almenys d'una part del públic. Sobretot si es pensa que aquell món d'estafadors cruels que era l'Argentina dels noranta s'assembla molt a l'Argentina de la motoserra on el mateix president és capaç d'impulsar sense pudor una criptoestafa des del seu compte de X.
Vint anys no són res, diu el tango de Gardel i Le Pera. Tampoc per a l’entretinguda i espurnejant Nueve reinas de Bielinsky. Una pel·lícula que cal veure. Per somriure, per passar una bona estona i fins i tot per fer-nos la il·lusió, com deia Hölderlin, que allà on creix el perill, creix també el que ens salva.
