Només hi ha la mort i l'amor que siguin veritat, canten els Mishima. Només l'amor i la mort interpel·len tothom, encara que sembli mentida. Només l'amor i la mort ens descol·loquen els plans, ens fan anar com volen, ens castiguen de mala manera als obsessius que voldríem tenir-ho tot sota control.
"Tinc por que dir-ho ho faci real: ja no estic enamorada". Ho confessa la Joan a l'Alice al principi de Trois amies, del director i guionista francès Emmanuel Mouret (aquí el guió el firma a quatre mans amb una dona, Carmen Leroi). A partir d'aquesta sospita esdevinguda certesa en expressar-la en veu alta, els espectadors passem a ser testimonis d'un seguit de peripècies i embolics sentimentals entre les tres amigues del títol (la Joan, l'Alice i la Rebecca) i els homes que els atreuen o els deixen d'atreure perquè sí, perquè les coses del cor van així, perquè tan sols desitgem el que ens manca i el desig s'evapora quan obtenim allò que tant desitjàvem. La solució òbvia seria aprendre a estimar el que tenim: un aprenentatge que, si es generalitzés, ens deixaria sense novel·les ni cançons ni pel·lícules com aquesta.
Resulta inevitable pensar en Woody Allen. Trois amies és una mena de Hannah and Her Sisters a la francesa. Les tres amigues (que, per descomptat, tenen resoltes les necessitats bàsiques i, doncs, poden dedicar-se a disseccionar emocions) són contradictòries com tu i com jo, i les actrius esplèndides que les interpreten ajuden a fer que tot plegat sigui versemblant. Els girs de guió acaben marejant una mica, podem arribar a pensar que preferiríem una comèdia romàntica clàssica amb un happy end i avall, però tampoc descobrirem ara que el final feliç només depèn del lloc on posis el punt final.
Fa pocs dies vaig dir a l'Espe que estic perduda i pateixo el que no està escrit, però que també em sento més viva que mai en els últims deu anys. "Potser estar viu vol dir preocupar-se, estar trist, estar perdut", comenta a la pantalla el personatge que fa de narrador, i a mi em falta temps per traslladar-ho a la llibreta. Perquè és això, clar: mentre passegem pel món dels vius ens ataquen les preocupacions, la incertesa, les pors, les frustracions, el no-sé-gaire-cap-on-vaig-ni-puc-preveure-la-patacada-que-em-clavaré. I, sobretot, ens ataca la famosa culpa del supervivent.
Mouret ens mostra les anades i vingudes de les tres amigues sense jutjar-les, i aconsegueix que els espectadors empatitzem amb tots i cadascun dels personatges. "Em fan pena els dos", verbalitzo en un moment donat, i m'adono que aquest és un dels mèrits de la cinta. També té l'encert d'alternar drama i comèdia com s'alternen a la vida, de ser a la vegada trista i divertida. Una prova que m'ha agradat bastant tirant a molt és que el primer que faig quan arribo a casa és buscar a quina plataforma puc veure les pel·lícules immediatament anteriors d'Emmanuel Mouret: Chronique d’une liaison passagère (2022) i Les coses que diem, les coses que fem (2020). La resposta: a Filmin. M'ho apunto a la llibreta, a la llista de pendents.
"La llibreta" és una secció sobre pel·lícules escrita per Eva Piquer, que té el costum d'anar al cine, i a tot arreu, amb una llibreta a la mà.
