“Vosaltres sabeu tan bé com jo que els morts no s’interessen per nosaltres, els vius, durant gaire temps.”
Thornton Wilder, La nostra ciutat
Al clàssic La nostra ciutat, l’autor Thornton Wilder pretén fer pujar a l’escenari un grup de gent morta, i de fet pugen, encara que estiguin morts. Ara hauria de dir: és el que té el teatre, que poden pujar tant els vius com els morts. Però això no és tan evident. L’obra ens explica les petites misèries i alegries quotidianes de Grover’s Corners, una petita localitat dels Estats Units de primers del segle XX, però de fet podria passar a Altafulla, Caseres o Sant Esteve d’en Bas. El que veiem són una sèrie d’escenes familiars vulgars i corrents, però (com ens va recordant el narrador) de seguida constatem que tot això va transcórrer fa molt de temps, i quan entenem aquesta lògica ens fa l’efecte d’estar veient els fantasmes, els esperits d’aquesta pobra gent. Al final de l’obra, en realitat, tot aquest grup humà, s’esperarà assegut al cementiri, una mica amb l’actitud semblant a com els espectadors s’esperen a baix a platea.
Poques obres –quan s’ha fet bé– han travessat la quarta paret amb tanta contundència com La nostra ciutat. Ei, que la vida va en sèrio, sembla que ens vulgui dir. Vosaltres sou nosaltres, espavileu que això va ràpid, un dia d’aquests us tocarà estar aquí dalt, recordant les batalles d’una altra època, mers espectres de vosaltres mateixos.
A Ullastrell, el poble dels meus avis, els nens i nenes això ja ho enteníem –que la vida va en sèrio– el dia de Tots Sants, quan sortíem de l’església en processó camí del cementiri. Era aquell temps en què la tardor encara feia olor de tardor, i recordo que mentre la comitiva avançava lentíssima entre cants i silencis jo no parava de fixar-me en els colors que feia el cel, i sense voler em preguntava per què ens havíem de morir si la vida era tan bonica. Un cop al cementiri, mossèn Ramon deia el que havia de dir, el poble sencer entonava de nou Senyor tingueu pietat, Senyor tingueu pietat, i llavors les famílies ens dispersàvem per acostar-nos als nínxols dels nostres difunts, i el contrast entre aquella quietud i la nostra vida de criatures era tan gran que l’aprensió ens durava almenys fins al vespre, quan la padrina tornava a treure la safata dels panellets i el vi dolç i les castanyes.
Per donar més força a aquesta quotidianitat aparentment intranscendent de La nostra ciutat, l’autor va insistir que s’havia de prescindir de decorats i de tot utillatge, i que els actors només podien acompanyar les seves frases fent mímica. Com va dir Molière, per fer teatre només cal una tarima de fusta, i una o dues passions. Des de la seva estrena el 1930 a Nova York, La nostra ciutat es va convertir en un clàssic instantani als Estats Units, i aviat també a casa nostra, ja que no s’ha parat de representar a tota mena de pobles i ciutats del país. Però jo no volia parlar tant de La nostra ciutat, sinó de la vida –i de la mort– al teatre, de la quantitat de vida que ets pots trobar quan vas a veure una bona obra, i de la petja que ens deixa, com a mínim fins que tornes a casa i engegues la tele i comences a canviar de canal per veure si fan alguna cosa que et pugui distreure.
"La quarta paret" és una secció de Pep Puig en què ens parla de teatre, sense saber-ne gaire o gens, però amb l'humor i la tendresa de qui s'acaba de colar en un espectacle on no hi ha cap paper per a ell.
