“Vaig viure per a l’art, vaig viure per a l’amor”. Maria Callas interpreta l’ària de Tosca a la Royal Opera House als seixanta i l’enregistrament que n’ha quedat és un dels únics que tenim amb imatge a color de la gran diva. Una veu demiúrgica, artificial com un theremin i a la vegada natural com el xiulet d’una ventada entrant per sota de la porta de casa.
Alguna cosa –potser l’exuberància– em va fer pensar en Callas quan, en una llibreria de vell, vaig trobar una novel·la de la qual havia sentit parlar molt: el Fortuny de Pere Gimferrer, de 1983. La vaig obrir i a la primera pàgina hi havia una dedicatòria de l’autor. ¿Com devia ser la trobada entre Gimferrer i el propietari d’aquest exemplar? ¿En un Sant Jordi? ¿A una fira del llibre qualsevol? ¿I per què l’amo se’n va desfer? ¿Va ser voluntari o va morir?
Vaig començar Fortuny al tren que em duia de tornada a casa. No és ni una novel·la ni una biografia convencionals, però podríem dir que tracta del dissenyador i decorador Marià Fortuny i Madrazo, fill del pintor Marià Fortuny i Marsal, i del seu món: personatges larger than life com D’Annunzio, Peggy Guggenheim o Chaplin, Venècia, París, el luxe, els teixits… ¿Qui vestí les seves túniques, xals o vestits? ¿Qui els mirà? ¿Com es movien? Tots els recursos retòrics que l’autor reuneix es posen al servei de la descripció de la moda històrica. La roba hi és “una matèria inerta lligada a una forma viva”.
No hi ha un fil narratiu que faci que la història avanci. Els capítols consisteixen en escenes quasi estàtiques, pictòriques, però la sensació de fons és d’una vivor més gran que davant d’una pel·li d’acció. En més d’un sentit em fa pensar en les novel·les d’Eugeni d’Ors (La Ben Plantada, Gualba, la de mil veus, La lliçó de tedi en el parc…), on tampoc hi passa gran cosa. De fet, Ors deia: “No sé narrar”. Però narrar la falta de moviment també és una forma vàlida d’apropar-se a una història.
Una altra coincidència entre Ors i el Fortuny de Gimferrer és l’ús del llenguatge: elaborat, rebuscat, abarrocat, a estones arcaic, a estones modern. Les imatges que el poeta plasma són el·líptiques, només les suggereix, tot insuflant-los passió. Una mostra, el final del capítol “Interludi”:
“A les nou del vespre, Émilienne d’Alençon fa l’entrada al gran saló del ball persa. Duu un vestit de brocat blanc laminat d’or, i va coberta de diamants, de perles, de carboncles. Té el cap descofat, i tot de joies li brillen sota els bucles. Duu els cabells vermellejats amb henné i pregunta si potser arriba tard. Marcel Proust, amb aquella ratlla tan fina del bigoti i amb una flor esclatant i clara al trau fosc del frac, li somriu sempre. Pel pas de la porta arriba, solemne, un altre convidat al ball persa: Marià Fortuny i Madrazo, abillat de dux, amb un vestit de vellut estampat d’or”.
Quan arribes a la darrera plana de la novel·la, et dius: no n’he entès res de res, és meravellós. Perquè hi ha un goig en llegir sense entendre, en tolerar la incertesa i deixar-se emportar pel bri més petit de sentit que sembli evocar algun mot del text. La literatura es pot comprendre sense entendre.
Gràcies al documental Pere Gimferrer. Retrat d’un artista adolescent, guionitzat per Lídia Penelo i dirigit per Poldo Pomés, vaig poder saciar la curiositat que m’havia suscitat el Fortuny de Gimferrer, que està descatalogat i no es reedita des de 2003. Eduardo Mendoza hi comenta que la novel·la representava un camí nou a la novel·lística catalana i que hauria tingut més importància si se li hagués donat continuïtat. Qualsevol persona que s’hi endinsi pensarà que mai ha llegit res igual.
Al Retrat d’un artista adolescent no només s’hi parla de l’obra de Gimferrer, sinó també de l’autor i la seva vida. Gimferrer és un desconegut (poca gent sabria dir sobre què i com escriu) i, a la vegada, tothom el reconeix. S’ha construït una imatge icònica i còmica en el millor sentit de la paraula (potser per això Félix de Azúa el compara amb “l’immens, gegantesc Buda de les valls del Iang-Tsé”); una imatge molt determinada: barret, gavardina i paraigües en mà. És com tots recordem el seu doble del Polònia, amb qui un cop va rivalitzar el Gimferrer real. Em pregunto si, com Dorian Gray, no envelleix. Afirma que un escriptor té la mateixa edat als vint anys que als setanta, malgrat que evolucioni o retrocedeixi. D’aquí que, al subtítol, de ressonància joyceana, se’l consideri, a vuitanta anys, un “artista adolescent”.
Si el dandi és aquell home elegant que tracta la seva pròpia vida com una obra d’art, Gimferrer, en certa manera, ho és. Intenta tenir un control sobre les seves creacions literàries i la seva aparença, però també sobre el que l’envolta. El poeta Vicenç Altaió ho exemplifica de la manera següent: “Cada vegada que ha de fer un viatge, és com si volgués conèixer no solament el seu seient sinó qui hi haurà al costat, on podrà deixar el barret i la bufanda, etcètera. Tota la seva vida quotidiana està plena d’autèntiques meravelles per fer una gran pel·lícula de la qual ell sigui el protagonista”. El documental també mostra el dia que el van investir doctor honoris causa al Paranimf de la Universitat de Barcelona i com, a la preparació de l’acte, volia saber-ho tot sobre el ritual en què participaria: cap a on havia d’anar a cada instant? Quan s’havia de posar la toga? La pompa, la catifa i les cadires tapissades de vermell, els cants en llatí, la llarga espera… És una de les seqüències més entranyables del Retrat.
En un moment sociopolític marcat per la polarització, sorprèn veure un escriptor sense prejudicis que tant té amics de la cultura catalana com de l’espanyola –a la qual cosa degué ajudar que ingressés a la Real Academia Española fa quaranta anys– i que fa bandera del multilingüisme: ha escrit llibres en català, castellà, francès i italià. “Estic en contra d’aquesta idea tan estesa que es pensa en un idioma”, diu. “No ho crec. Es pensa en imatges i en conceptes abstractes, amb algunes coses anteriors i diferents d’una llengua”. Un punt de vista nou, refrescant. Tot conversant amb la creadora del documental, Lídia Penelo, m’insistia que Gimferrer és un creador que va per lliure: “En determinats moments ha sigut molt valent, perquè la seva posició podia ser incòmoda, per no satisfer prou uns o els altres. I això és la seva llibertat creativa màxima. Potser per aquesta manera de ser no té un premi com el d’Honor de les Lletres Catalanes”.
També va per lliure a l’hora d’interessar-se per la cultura. No és un intel·lectual elitista. Té una ànsia de saber immensa i desacomplexada, que mescla clàssics i cultura de masses: “Et pot cantar Lady Gaga perfectament i pot estar a l’última de com anaven vestits a l’última gala del MET”, deia Penelo.
Al Retrat s’hi entrevisten artistes com Albert Serra i Miquel Barceló. Del primer, Penelo comenta que, si ara el tornessin a entrevistar, probablement tindrien un Albert Serra diferent, ja que s’ha tornat més tancat amb els mitjans, tant a l’hora de parlar de projectes propis com dels altres. Per Serra, “sota l’aparença d’escriptor venerable, Gimferrer és profundament avantguardista i està al cas de les coses més trencadores que podries imaginar. Sempre té una tensió formal, aquesta pulsió vertaderament artística, al darrere”. És insòlit que el cineasta es mostri tan admiratiu. Lloa especialment el que Gimferrer ha escrit sobre cinema en volums com Cine y literatura.
D’altra banda, Barceló era lector de Gimferrer i, després de conèixer-se, li va proposar que anés uns dies a veure’l al seu estudi de París perquè li fes un dels seus famosos retrats amb lleixiu. El pintor mallorquí explica que li costava concentrar-se perquè Gimferrer parlava pels descosits. Li demanava que es traiés les ulleres, que duien incorporats els audiòfons. En no sentir res, l’escriptor restava mut. Era la forma de fer-lo callar.
Pere Gimferrer. Retrat d’un artista adolescent aborda molts més temes, com la importància de l’avi del poeta, els seus dos grans amors –la pianista Maria Rosa Caminals, de qui va enviudar, i Cuca de Cominges–, la professió d’editor… Penelo i Pomés han treballat en el documental durant deu anys i, si finalment ha pogut veure la llum, ha sigut gràcies a la col·laboració de CaixaForum i Santa & Cole. Diu Penelo que la literatura de Gimferrer mereix una edició acurada de les seves obres completes. Fins llavors, comptem amb el Retrat per apropar-nos a la seva visió i el seu entorn i amb les edicions antigues del Fortuny, que, al fons d’algunes llibreries de segona mà, brillen amb la força de les joies i pedres precioses que hi apareixen.
