Viure a cavall entre un pis al cor de Barcelona i una casa als afores de La Pera (oficialment, «disseminats») implica viure entre dos regnes. La ciutat és el regne de l’Home; l’altre és el regne d’una força superior, temps enllà n’hauríem dit el regne de Déu, però com que hi hem deixat de creure, ara ja no sabem com anomenar-lo. És el regne sobrehumà.
Això es fa molt evident en una qüestió ben quotidiana: els subministraments. Aigua, gas, electricitat, internet. El quartet de la vida moderna. Una bona part de les ficcions distòpiques giren al voltant de com seria la vida sense tenir El Quartet garantit: les lluites per l’aigua, les misèries de no poder escalfar-nos, les limitacions de viure a les palpentes, l’avorriment sense els vídeos de gatets i cadells humans.
Avui t’has aixecat a Barcelona. Gràcies a la torradora i al bullidor d’aigua (elèctrics) t’has fet l’esmorzar. Després has rentat els plats d’ahir i t’has dutxat amb les aixetes màgiques de casa teva: les obres i no només en comença a rajar aigua sense fer cap mena d’esforç, sinó que surt calenta gràcies al gas natural que crema dins la caldera (en el moment que la flameta de guàrdia s’inflama, el soroll de la combustió sobtada sempre t’impressiona una mica: tenir el foc a dins de casa, encara que el tinguis empresonat en una caldera Junkers, fa una mica de por perquè et recorda allò que a ciutat s’oblida amb tanta facilitat: que hi ha unes forces superiors que ens poden destruir amb una rapidesa esborronadora). Després de la bruixeria de la dutxa, t’has assegut davant de l’ordinador, convenientment endollat a la xarxa elèctrica i a internet, i t’has posat a treballar, per exemple, a escriure un article com aquest.
A Barcelona, aconseguir aquests prodigis del progrés ha estat fàcil, inevitable gairebé: quan vas entrar en aquest pis, l’aigua, el gas i l’electricitat ja corrien, i internet et va costar una trucada i menys de 48 hores. La ciutat és el teu paradís (i el teu infern també: els extrems es toquen, etc.). Aquí tot està fet a la teva mida i per a les teves necessitats.
Ara anem-nos-en als disseminats de La Pera. L’electricitat és la part fàcil: uns pals de llum que travessen el bosc arriben fins ben a prop de casa. El sortilegi elèctric està garantit. O més o menys garantit, perquè els dies de tempesta hi ha un tall de llum cada vegada que cau un llamp a prop. Els talls per avaria o manteniment també són habituals. A ciutat, en canvi, els talls són una anomalia.
Amb l’aigua, ja és un altre tema: fora de les zones urbanitzades, no existeix un submon de canonades (i rates) que et porti l’aigua fins a les aixetes màgiques. Però sí que hi ha pous: forats que es fiquen terra endins com una agulla buscant una vena fins a trobar un aqüífer d’on poder xuclar. Com una agulla, o com el fibló d’una paparra, perquè en el fons som això, paparres parasitant el planeta. Però els pous tenen inconvenients; no només n’hi ha que s’assequen, no només les bombes d’aigua s’espatllen de tant en tant (la inevitable fal·libilitat dels trastos construïts per l’Home), sinó que, a més, quan no tens electricitat tampoc tindràs aigua (les bombes d’aigua!) ni internet (el router!), i del mòbil no te’n pots refiar gens: potser només hi ha cobertura al costat de la fossa sèptica o a l’extrem del porxo i quan plou has de sortir amb paraigua per poder parlar amb el món.
El gas també et demana atenció, és com tenir una criatura, has d’estar per ell. De tant en tant has de trucar perquè et portin unes grans bombones amb un camió, i pobra de tu que te’n descuidis o et quedaràs amb el sopar a mig coure i sense calefacció (i a l’hivern, la calefacció no és cap caprici: aquí no hi ha bombolla de contaminació que moderi les temperatures, i la casa és als quatre vents). Del que no et salves segur és d’aquell patiment quan saps que queda poc gas i t’has de dutxar: ensabonar-te a corre cuita per no quedar-te a mitges i haver de sortir a fora, gotejant, a canviar la bombona (i si és a ple hivern: sortir gotejant a cinc graus o menys). I per més que pateixis i que corris, de tant en tant, et passa. És la ruleta russa de la dutxa.
El tema d’internet també pot arribar a ser complicat segons la ubicació del teu cau: les coses que a ciutat són normals no arriben als disseminats (¿fibra optiquè?) i si no tens visibilitat directa amb alguna antena ni et convenç el ping de l’internet per satèl·lit, doncs potser t’hauràs de posar una antena de 15 metres (i centenars euros), que, naturalment, no t’instal·laran en 48 hores sinó més aviat en 48 dies si estàs de sort i els colles molt.
I és normal que sigui així: si vols viure al cul del món, ets tu que t’has d’espavilar. Però tot això ve a tomb dels dos regnes. A la ciutat l’Home és el rei, tu ets el rei, i viure-hi et torna arrogant. A ciutat Home s’escriu en majúscules. En una casa al mig del bosc, en canvi s’escriu en minúscules, perquè ets molt més conscient de la teva feblesa i la teva insignificança: qualsevol dia cau un llamp i et destrossa la casa (més encara després de plantar l’antena de 15 metres per tenir internet: sembla que ho demanis a crits), qualsevol dia s’esllavissa la muntanya i et barra el pas, qualsevol dia salta una guspira a la línia elèctrica que travessa temeràriament el bosc i t’ho crema tot, qualsevol dia et quedes sense gas, llum, electricitat, internet. I si vius vora el mar: qualsevol dia ve una onada i t’engoleix, per no parlar de la guerra interminable contra el salnitre. I si vius a alta muntanya: qualsevol dia baixa una allau i t’esclafa. Viure fora de la bombolla urbanitzada és una esplèndida cura d’humilitat per a l’espècie. A ciutat, ni les tempestes fortes no et fan por, allà ets una mica més immortal.
Es calcula que només un 3% de la superfície del planeta està urbanitzada, menys si es fa la distinció entra zona urbana i zona construïda. A més, caldria veure en quines condicions ho està i quina part del Quartet de la Vida Moderna està garantit. Tenint en compte que un 71% de la superfície terrestre és aigua, vol dir que l’Home (de fet, l’home: posem-lo al seu lloc d’una punyetera vegada) ha colonitzat a tot estirar un 3% del 29% de la superfície terrestre, és a dir, un 0,87%. La majoria del planeta continua sent un lloc inhòspit per a nosaltres. La ciutat no és més que un cau fortificat. Quan vius al camp ho tens més present perquè el món cada dia t’ho recorda. El regne sobrehumà et retorna sempre a la teva modesta humanitat. Com t’agrada viure entre dos regnes.
