Abans, quan tancava els ulls, ho veia tot negre i m’adormia en pocs segons, deixant-me anar de pur cansament. Ara no. Tanco els ulls i veig traces de llum. Són els drons russos que travessen la frontera, que volen fins a Khàrkiv i esclaten aquí, enmig del carrer, als apartaments rusc. No cal veure’ls, els drons o els coets. Sento com ronquen, com apunten, com esclaten llançant-se contra edificis i cossos grans i petits, és igual.
Tinc disset anys, soc la Júlia. La mare em diu que quan surti al carrer miri de no anar a llocs perillosos en hores perilloses. ¿És possible això, ara?
Com tothom, he après a distingir els sons dels drons. Un ronc greu i pesant, com un borinot atrapat dins d’un pot de vidre, és un dron d’observació que encara és lluny: puc respirar. Un xiulet sec que creix i després calla de cop és el que fa més por, el silenci de just abans de l’explosió.
Aquell dia que va esclatar la botiga de queviures de la cantonada del carrer Remisnitxa havia sortit a buscar el pa. La mare em deia que no, que no ens calia, però jo volia pa, cansada de menjar enllaunat. Vaig sentir el xiulet cosint el cel, la fressa. I el bum. I el fum. I molta gent corrent d’un costat a un altre, sense direcció, com les formigues quan se’ls desmunta el formiguer. Els vidres del comerç havien desaparegut. Fa un any comptava els segons entre el flaix i el tro, com feia amb els llamps quan era petita. Ara ja no compto res. Només espero.
Un matí, al carrer Horova, un coet Grad va caure a l’Hospital Clínic, on treballa el pare com a metge cirurgià. Per sort, ens explicava, van sonar les alarmes i va poder baixar al refugi, minuts abans que el projectil impactés. La veu li tremolava per telèfon d’una manera que no li havia sentit mai. Deixava frases sense acabar i feia sorollets amb la boca. I allò em va fer més por que no pas saber que les finestres de l’hospital havien rebentat i un conductor d’ambulància va quedar malferit pels esquitxos de vidre al seu cos.
El pare sovint té guàrdies i ens deixa soles a la nit.
I són aquestes nits fredes i sense llum —gairebé totes ho són— que la mare munta una tenda de campanya al mig del menjador, entre el sofà i la taula, i clava espelmes en gots perquè ens escalfem i no ens atrapi l’aire que s’esmuny per les finestres. M’hi fico amb la roba posada, la mare també. Mitjons de llana sobre mitjons de cotó i, entre els peus, una ampolla d’aigua que hem escalfat al fogó de querosè. Ens la passem d’un peu a l’altre com un joc, un encenall que no volem que deixi d’escalfar-nos. Repasso mentalment cançons de quan tenia deu o onze anys, tonades que ara em semblen d’un altre planeta i una mica ximples.
Al matí, quan surto a buscar aigua al punt de distribució del barri, compto els passos des de casa fins a la cantonada, per saber si puc córrer més que la por, o no, que guanya ella. Avui en són dos-cents cinquanta. Ahir n’eren dos-cents trenta-cinc. Mai no m’acaba sortint la mateixa xifra i això em tranquil·litza una mica: vol dir que encara em queda un tros de cap que pensa en una altra cosa.
A la cua em trobo la Sofia, de l’institut. Parlem d’una sèrie que mirem d’amagat de les mares, al mòbil. I d’un noi de classe que a la Sofia li agrada més del que diu, n’estic convençuda, tinc bon ull per a aquestes coses. És un dels pocs moments del dia en què ric, amb la boca oberta, sense pensar en el cel.
És llavors quan el sento. Un ronc diferent, més a prop del que havia sentit mai, com si hagués apropat l’orella a un rusc. La Sofia encara riu quan aixeco el cap.
No tinc temps de comptar fins a tres.
Veig el traç de llum que tantes nits he percebut amb els ulls tancats, baixant cap a mi amb precisió. No tinc temps de preguntar-me per què avui, per què aquí, per què ara. La por ja no necessita amagar-se més. Baixa. Em troba. I després, res.
