A l’aeroport sempre hi arribo estressada, no importa amb quanta antelació surti de casa. Si a sobre he de facturar maleta, la nit anterior ja sé que no dormiré. Soc aquest tipus de persona. Camino rapidíssim, ho escanejo tot com si fos Tom Cruise en una pel·li d’acció, identifico a l’instant quin és el meu vol, on he d’anar, si duu retard, si hi ha canvis i, per sobre de tot, una fixació: fer-ho a temps.
Un cop he passat el control de seguretat, em canvia la cara, se’m relaxen les faccions, podríem dir. Aixeco la vista i escullo una de les franquícies que m’estafarà quinze euros per un esmorzar de quatre. Ja és això, viatjar: deixar que t’atraquin.
I llavors em fixo en els panorames de la gent. És part de la meva feina, estudiar-los. Una dona que viatja sola amb un nen que encara no té un any, m’apiado d’ella, l’admiro, la planyo, valoro si oferir-li ajuda o si sonarà condescendent; els que corren perquè fan tard, els que sembla que no els importi si perden el vol, els que ja han sortit de casa cabrejats, els que fan el trajecte cada setmana; em fixo també en com va vestida la gent, el contrast és sensacional: tant et trobes algú pràcticament en pijama com d’altres amb un vestit que jo m’hauria posat per anar a una boda de nit. A l’aeroport de Copenhaguen, per exemple, hi havia un ambientàs com d’after-work un dijous a la tarda, només gent guapa, amb pentinats impecables i fragàncies cares, vestida amb l’estil d’un anunci de colònia, al voltant d’una de les barres circulars que estan tan de moda, on no m’hauria disgustat quedar-m’hi a passar el cap de setmana, si m’hi hagués vist forçada.
La tornada sempre és una mica més depriment. L’angoixa és la mateixa, però: em desperto quatre vegades la nit abans sobresaltada, tement haver-me adormit i haver perdut l’avió. Camino massa ràpid, deixo deu passes enrere sigui qui sigui el meu acompanyant, si algú m’ho retreu, dic que faig de llebre; tensa, espitosa, alerta com si depengués de mi la seguretat sencera de l’espai aeri. Dec ser una mala companyia per viatjar, ara que em llegeixo.
Potser per minimitzar al màxim aquest no viure, sempre m’ha agradat viatjar només amb el que es coneix com un bulto. De joveneta, era una motxilla de mida estàndard. Després, una maleta d’aquelles menudes que no s’han de facturar. Per cert, que ara sí que s’han de facturar si no vols pagar més (sovint més del que val el bitllet) per dur-les. Siguem sincers: si vas a un lloc on fa fred, poc que et cap res dins una motxilla de les que van baix del seient. I una altra obvietat: com més gran et fas, més indumentària necessites per estar presentable. Total, que allí em teníeu, fent cua a les set del matí per facturar una trista maleta de mà de les que caben a cabina. Escodrinyant el personal que anava i venia i les seves conjuntures.
I de sobte, una triangulació: en uns dels plànols dels cartells de l’aeroport en el qual em veia reflectida (deixeu-me obrir parèntesi per fer notar una cosa que és possible que també us passi: de vegades ens pensem que som d’una manera, que oferim una imatge determinada, que se’ns percep així o aixà, i sovint aquesta autopercepció no es correspon amb la realitat; aquesta és la revelació que vaig tenir en aquell instant, tanco parèntesi) es podia llegir el clàssic Vostè és aquí i de fons, difuminada, una dona palplantada amb leggings grisos i samarreta rosa pal que ben bé podria sortir d’una classe de pilates, no només per la indumentària sinó pels cabells despentinats, una mica entresuada, expressió descol·locada i anorac obert, posat només perquè no tenia prou mans per dur-lo enlloc més. Du er her i aquesta ets tu. Tant és amb qui hagis estat sopant la nit abans, què hagis vingut a fer. Aquest és el lloc que ocupes, aquest és el teu aspecte, i aquest és el lloc on vas, on has de ser, on se t’espera. I no t’encantis.
"Basorèxia" és una paraula que no surt al diccionari i que, per tant, dona marge a la flexibilitat. Maria Climent hi explora temes com l'amor o la vulnerabilitat, partint del desig de besar com a metàfora de les necessitats emocionals humanes.
