No sé què devíeu fer vosaltres la nit de diumenge a dilluns a les dues del matí; si sou afortunats, dormir. No és que jo no sigui afortunada, que en soc molt, però el que estava fent servidora era l’enèsim biberó (de fet, el tercer), clapadíssima, a les fosques i descalça, i a un quart de dues del matí el que estava fent era posar-me gel a la cara i gel al peu perquè em vaig pegar dues tamborinades seguides contra dos mobles diferents (que sempre és pitjor que una de sola que afecti diverses zones, perquè quan t’estàs recuperant de la primera, arriba la segona i és descoratjador).
Aquella nit encara em quedarien dos biberons més per fer i, per tant, dos viatges més clapadíssima a les fosques a la cuina (ja calçada, això sí). Em vaig llevar al cap d’unes hores escasses, en tot cas, insuficients, descobrint que, sorpresa, el llit estava pixat (esclar, tant de bibe) i que m’havia posat el despertador una hora abans sense caldre perquè quan estava a punt de sortir de casa se’m va ocórrer mirar l’SMS que t’envia Salut el dia abans (i que pensava que era el típic recordatori de la visita), que m’anunciava que me l’havien ajornat. Vaig ser molt conscient que així de a baix començava la setmana.
Em vaig mirar a l’espill i una dona gran amb un blau a la mandíbula i una cara lànguida em mirava molt seriosa, com si li degués diners o explicacions o aquell ganxo per la dreta li hagués pegat jo. Vaig fer aleshores la vista cap avall: una quarta falange sospitosament engrandida. Vaig tornar la mirada a aquella dona llangorosa de l’espill. Aquesta vegada em mirava amb certa compassió i de sobte em va dir: ara ves i remunta-ho, que és dilluns.
Per sort tenia una arma que no falla mai, per més que generacions senceres s’hagin entestat a desprestigiar-la. Parlo de la seguretat rutilant que et dona La Rutina: fer la carmanyoleta de l’esmorzar de la xiqueta, vestir-la (“no em deixo vestir”, des que parla que m’anuncia les intencions), dur-la a l’escoleta, tornar a casa, adecentar la cuina, preparar l’esmorzar per a nosaltres, posar música de fons, per què no, preveure el dinar de més tard. Una dutxa ràpida tirant a freda, obrir l’ordinador i som-hi, que per fi és dilluns i aquí no ha passat res. I afanya’t que a tal hora en punt has de sortir.
Si m’arriben a dir fa vint anys que arribaria un dia que frisaria perquè tot tornés al lloc exacte on col·loca les coses el dilluns, no m’ho hauria cregut ni borratxa: la Santa Rutina de cada dia, beneït encotillament de vida adultíssima que et diu qui has de ser, què has de fer en cada moment, què s’espera de tu, amb poc o gens de marge per divagar o per dubtar, i sobre la qual se sustenta tota l’estabilitat mental.
"Basorèxia" és una paraula que no surt al diccionari i que, per tant, dona marge a la flexibilitat. Maria Climent hi explora temes com l'amor o la vulnerabilitat, partint del desig de besar com a metàfora de les necessitats emocionals humanes.
