Potser també us passa: setembres us recorden altres setembres, nous hiverns evoquen hiverns pretèrits i els començaments d’estiu recorden altres començaments d’estiu.
Sembla ahir i sembla fa una vida a la vegada: va haver-hi un juny de 2018 que em vaig passar una setmana per Mallorca, al pis que llavors habitava ma germana i encara érem, nosaltres i el món, uns altres. Com que ella treballava a l’hospital a totes hores, bàsicament em vaig passar els dies amunt i avall amb el seu cotxe escoltant les mateixes dotze cançons que duia en un llapis de memòria endollat a la ràdio. Em torna sovint, aquella setmana introspectiva per l’illa, perquè malgrat representar un instant ben breu de la meva existència, tindria un pes important en la secció privada i íntima que només conec jo (i potser alguns de vostès que em llegeixen) de Coses que només em passen per dins: era un moment de parèntesi entre la meva vida anterior i la incipient història d’amor que canviaria el curs de tots els rius, i ho sabia, que en tornar la moneda hauria caigut d’una cara o de l’altra. I per això la vaig viure així, aquella setmana de solstici: flotant entre les cançons del pendrive de ma germana; la mar, el sol a la pell, la sorra, la música i tot el que em passava per dins: focs artificials, explosions químiques, traca i confeti, volcans de feromones, psicodèlia.
Fa cosa d’una setmana es va fer allò que en diuen viral un vídeo per Instagram que feia una comparació de què passa al món tant si aproves aquell examen com si el suspens, si et deixa el nòvio com si no, si se’t mor el gos com si aguanta un parell d’anys més. Ho dic de memòria perquè ara no trobo el vídeo i em perdonarà l’autor si no el cito pel mateix motiu. El cas és que les imatges de tant si sí com si no que s’hi veien eren de llocs tranquils i bonics, de paisatges de calma absoluta, i bàsicament el missatge era: no és tan important, relaxa’t, no passa res.
I no és pel vídeo, esclar, potser és el juny reclamant el que és seu: nus a l’estómac i papallones. O potser només és l’edat, l’anunci d’Estrella o el suplement de magnesi, però aquest estiu en què segons les notícies el món se’n va a la merda, de moment i per ara, i no sé vostès però jo necessitava sortir del gris, he decidit invocar aquell altre juny i si he d’anar a buscar a l'escoleta la nostra xiqueta (perquè la moneda va caure de cara), em ve de gust rescatar aquelles cançons que semblaven sepultades per capes de rutina mentre condueixo sola i, de sobte, el miracle del solstici: el sol roent sobre el braç, i canten ses sirenes, trenta-cinc graus, pell de gallina.
"Basorèxia" és una paraula que no surt al diccionari i que, per tant, dona marge a la flexibilitat. Maria Climent hi explora temes com l'amor o la vulnerabilitat, partint del desig de besar com a metàfora de les necessitats emocionals humanes.
