Fa unes setmanes l’admirada Clara Ingold publicava una història a Instagram fent mala cara i dient aproximadament, perquè ho cito de memòria: “Aquesta és la cara que faig quan tinc vint-i-vuit coses per fer i molt poc temps. I això que no soc mare. Jo no sé com viviu les mares.”
Vaig contestar-li a l’acte, com una necessitat: “No vivim, només ansietat”. Dona un espai a les mares per queixar-se, que el farem servir.
L’endemà, quan ja no me’n recordava de la història, Ingold va publicar les respostes de les mares, inclosa la meva, i va afegir “que guapo, el feedback”:
- Fingint demència i dissociades.
- No ho fem, viure, dic. Ens limitem a no morir.
- El truc és aguantar fins que dormen i plorar al lavabo.
- No vivim, sobrevivim. (Aquesta per dos)
- Mal, les mares vivim mal.
- No vivim, ens arrosseguem dissociades fins a l’abisme de la decrepitud.
- No vivim, ens deixem arrossegar.
- Som 90% cafeïna.
- No morint... només això.
- Mal, vivim mal. Abraça una mare amiga.
- No és vida, ja t’ho dic.
Pocs dies després, em van convidar a una taula rodona en un podcast per parlar de “mummy issues”, cito literalment. Jo hi anava en condició de filla però també d’única mare de la taula. I, tot i que potser fa uns anys, no dic que no, hauria tingut material a abocar sobre les coses poc treballades de la mare pròpia i de totes les altres, per extensió, no em vaig poder estar de defensar-les(nos) aquesta vegada. Perquè vaig haver de fer notar que hi ha un exèrcit de mares esgotades funcionals anant pel món. Traient castanyes del foc, mantenint l’equilibri emocional de la família, suportant dues vegades el seu pes corporal en càrregues mentals.
Una de les assistents a la taula reconeixia que, ara que s’havia independitzat, valorava que sa mare “hagués fet molt bé les tasques bàsiques: els meus germans i jo anàvem nets, pentinats i puntuals a l’escola, i teníem sempre un plat a taula, sa i equilibrat, esmorzar, dinar, berenar i sopar. Ara ho valoro, encara que emocionalment penso que no ho fes prou bé. Però ara que treballo i veig que si no he anat jo a comprar, no tinc res a la nevera, si no he posat jo una rentadora no tinc roba neta, si no guanyo prou diners no puc pagar les factures.... a tot això suma-hi un, dos o tres fills. En realitat ho penso i ¿com ho feia, si a sobre no estava bé?”
Mares cansades de sentir que "si t’arreglessis una miqueta, estaries més guapa"; que no van de compres per a elles sinó per als fills, mares que “no es treuen partit” i que no volen sentir-se guapes, volen dormir. Mares que es queixen quan els donen una escletxa per queixar-se i mares que, en haver-se queixat compten un, dos, tres fins que comencen a arribar els comentaris de senyors arrepapats que es pensen que sintonitzar la tele és una feina domèstica que els expia de tota culpa i que escriuen des del lavabo “això és que aquestes nenes no han sabut triar bé l’home”.
"Basorèxia" és una paraula que no surt al diccionari i que, per tant, dona marge a la flexibilitat. Maria Climent hi explora temes com l'amor o la vulnerabilitat, partint del desig de besar com a metàfora de les necessitats emocionals humanes.
