Imagina que et separes del teu marit i que teniu en comú una criatura de cinc anys. Imagina que la separació és un infern, una guerra. Que has passat por. Que saps que la criatura passa por. Imagina haver d’allunyar-te de la nena, segons ha dictat un jutge, durant dies i nits sencers cada ics temps. No veure-la adormir-se ni despertar-se ni poder consolar-la ni protegir-la.
Imagina que la criatura hagi presenciat, almenys en una ocasió, caure objectes seus i teus de la finestra perquè el seu pare els està tirant al carrer mentre crida com un energumen. Imagina que finalment un dia vas reunir el coratge d’interposar una denúncia per maltractaments psicològics i que ell, que és de l’altra punta de món, té pendent un judici per d’aquí a dos mesos.
Imagina haver après a dir adeu a la petita amb naturalitat, a no fer-ne un drama, a somriure quan tanca la porta encara que per dins et quedi un buit molt concret, molt físic. Imagina haver confiat —perquè no tens cap altra opció— que tot anirà bé, que se l’estima, en el fons, perquè és així com funciona, perquè és el que toca fer quan dues persones adultes decideixen no continuar sent parella.
Imagina que hi ha un règim de visites. Paraula lletja, aquesta: règim. Però l’acceptes. Acceptes els horaris, els calendaris, els punts de trobada, els informes. Acceptes que algú, des d’un despatx, ha decidit què és el millor per a la teva filla. I ho acceptes perquè vols creure que el sistema protegeix, que no deixa ningú enrere, que el centre de tot plegat és la criatura.
Imagina que un dia, però, la teva criatura no torna.
No torna aquell dia, ni l’endemà. I de cop tot el que era rutina —els dissabtes sense ella, les vacances partides, les setmanes incompletes— es converteix en una altra cosa molt més fosca. Imagina la paraula que no vols pronunciar: desaparició. Imagina el telèfon a la mà, la policia, els tràmits, l’espera, la tremolor de cames. Imagina no saber on dorm la teva filla, si té por, si pregunta per tu, si plora desconsolada.
Imagina el terror frontal de no saber si tornaràs a veure-la.
Parlem molt de drets parentals i molt poc de la fragilitat absoluta que implica estimar una criatura i no tenir-ne el control total. Parlem de règims, de visites, de custòdies, però no gaire de la por estructural que s’instal·la quan la maternitat ja no és una certesa quotidiana sinó una vulnerabilitat descomunal.
I potser el més inquietant de tot és que, mentre discutim, mentre opinen jutges, advocats, periodistes i desconeguts, hi ha una criatura de cinc anys que es diu Gina i que no entén res d’això. Que només sap que no és on havia de ser. Això en el millor dels casos.
"Lo pa nostre de cada dia" és un espai d'opinió d'actualitat firmat per Maria Climent. Perquè passen coses (al món, pel cap) i les comentem.
