Imagina per un moment que a Espanya hi hagués una banda organitzada, posem que s’anomenés amb unes sigles, dedicada a assassinar criatures. Una cada deu setmanes. Als informatius no es parlaria de res més. La por s’escamparia com una taca d’oli. Ens tancaríem a casa, mirant per la finestra, preguntant-nos qui serà el pròxim.
Ara imagina que descobreixes que aquests nens morts són, en realitat, fills de dones maltractades. Que qui els ha matat és el pare, l’excompany, l’home que deia “tu ets meva” a la seva mare i es quedava tan ample. Ah! Llavors el relat canvia. De sobte, ja no parlem d’una “banda”, ni d’assassins en sèrie, sinó de drames familiars, de tragèdies domèstiques. Un minut de silenci, quatre comentaris (no hi havia denúncies, qui s’ho havia de pensar, sempre saludava, o pitjor encara: es veia venir) i a girar full.
¿No us esgarrifa, això? ¿No és esfereïdor pensar que respirem una mica més tranquils només perquè sabem que nosaltres no som el blanc del pròxim assassinat?
La realitat és aquesta: no sabem qui serà la pròxima víctima, però sabem que n’hi haurà una. Probablement el mes que ve. Les estadístiques ho avisen. ¿Quines dones seran assassinades aquest estiu? ¿Quins infants no tornaran a l’escola al setembre perquè els hauran matat els seus pares o companys o excompanys de les seves mares? ¿Quins hi tornaran orfes, amb una vida destrossada?
Des del 2013 no hi ha hagut cap any sense un assassinat vicari a Espanya. Els anys més letals han estat 2015 i 2024, amb nou nens morts cadascun. Segons dades recollides pel Diario de Guipuzkoa, la majoria de les víctimes tenien entre 1 i 6 anys. Quatre d’elles ni tan sols havien fet el primer any de vida. A aquestes dades cal sumar-hi les del 2025 (una nena de cinc anys a Múrcia i una altra de tretze a Bilbao, i deixar de banda el noi de vint anys de Sentmenat que va morir aquesta setmana defensant la seva mare, perquè a) era major d’edat i b) el maltractador no anava a matar-lo a ell, sinó a sa mare. Però la mare, malferida, s’ha quedat sense fill igual.)
Més de la meitat d’aquests assassins (28) es van suïcidar després. No abans. Els covards no van tenir el valor de començar per ells mateixos. D’altres van intentar suicidar-se després i no ho van aconseguir. Es veu que és molt més fàcil matar una criatura.
La majoria de víctimes tenien entre 1 i 6 anys. Quatre ni tan sols havien fet el primer any de vida. Que se’t mori un fill, un nadó, una criatura que tot just comença a caminar, a parlar i a fer gràcies, a anar a l’escola, a tenir amics. Que te’l matin. Que se suïcidin després de matar-lo. No em puc imaginar res més terrible perquè no existeix.
La intuïció em diu que el fet que molts, després d’un acte tan abominable, intentin suïcidar-se, no són psicòpates. Un psicòpata no té remordiments. Per tant, aquests assassins de nens no es mereixen ni l’etiqueta de monstres.
I encara ens preguntem si cal endurir la llei, si calen punts de trobada vigilats, si hem de creure una mare quan diu “tinc por que faci mal als nens” o “no m’atreveixo a denunciar” (perquè les ordres d’allunyament es poden passar pel folre i no passa res i això ho sap tothom.)
No és una banda criminal. Tant de bo ho fos, en aquest cas ja tindríem tot el desplegament estatal per aturar-ho. Només són masclistes, roïns i acomplexats, misèria humana. Proveu de matar-vos primer i feu ni que sigui una cosa bona a la vida.
"Lo pa nostre de cada dia" és un espai d'opinió d'actualitat firmat per Maria Climent. Perquè passen coses (al món, pel cap) i les comentem.
