Una nit d’estiu, mentre es feien una cigarreta de paper a la porta d’un bar de moda de Gràcia, van riure en descobrir que es deien Martí i Martina i que, a sobre, havien nascut el mateix dia. Es van casar fa quatre anys. Tampoc és tant de temps. El nen va néixer un any després, quan tocava. Estaven entre Jofre i Conrad. Els noms dels dos avis d’ella (els d’ell es deien Jose Luis i Ramon). Al final, Jofre, i el següent ja es dirà Conrad.
Van anar a viure al poble de la Martina, prop de la seva família, que l’ajudarien molt amb la criatura. Té lògica, necessitarem ajuda i la meva mare no es gaire criaturera, va pensar ell. I a més, millor que creixi en un entorn tranquil i amb aire fresc que no pas a la ciutat, tal com està ara mateix, que fa pena i por. El Martí no havia tingut cap poble on llençar-se en bicicleta costa avall als estius. El seu fill viuria una altra vida, encara que fos a canvi de marxar de la seva ciutat, lluny dels pares i el germà. I tampoc es veien tant, últimament, amb els amigatxos, entre fills i feina i el ritme ofegat del dia a dia. I la colla del poble de la Martina ja li agradava, bona gent.
Vindrem cada dues setmanes a dinar! I vosaltres podeu fer el mateix, encara ens veurem més que abans!, va sentenciar la Martina, col·locant les últimes caixes dins del cotxe en l’enèsim viatge de mudança i una panxa de set mesos. No hi van anar cap vegada. Ni els uns ni els altres.
Quan es va acabar el permís de pa/maternitat, que van fer junts, ella es va agafar el d’alletament i, en acabat, mitja jornada. No li havia estat difícil continuar treballant a Ensenyament canviant d’àmbit territorial. Ell va demanar teletreballar i l’hi van concedir, només hauria d’anar els dilluns i els divendres a la ciutat. I amb els mesos, aquells dilluns i divendres es van convertir en una mena de teràpia, un refugi mental: quedava amb un amic o altre cada setmana, tornava al frankfurt del barri, anava a veure el pares, llegia pel bus o es passava l’hora i mitja que durava el trajecte mirant reels al mòbil, si volia.
La Martina ho trobava injust. Se sentia sola en la implicació, comparat amb ell, que no havia llegit cap dels links de criança respectuosa que li havia anat enviant a diari. Ella no tenia un moment per quedar amb les amigues, o més aviat, no volia buscar-lo perquè les poques vegades que ho havia fet, la criatura havia estat plorant durant hores. I ella s’havia sentit culpable. Li va canviar l’humor. No dormia ni una nit seguida. Al principi van intentar compaginar-ho, però com que feia pit, no servia de res que hi anés el pare. I després, quan ja no en feia, a qui volia igualment era a ella.
Ja no se’l mirava amb l’amor del primer any de casats. I li feia ràbia veure’l assegut a l’ordinador, sí, ja, treballant, mentre ella anava de bòlit amunt i avall a l’escola, a fer la compra, al parc amb la criatura perquè no plegava fins a les sis, o això li deia i, com si això no fos prou, al vespre, a l’hora de sopar, dutxa i conte, ell encara sortia una estona a córrer, que estava engarrotat.
El Martí se sentia sol a casa, per bé que hi fossin des de primeríssima hora de la tarda la seva dona i el seu fill i, sovint, el sogres i les cunyades fent enrenou al menjador, que és on ell havia de treballar perquè no tenia ni un trist despatx. I se sentia qüestionat a tot punt i culpable si en algun moment intentava relaxar-se amb una dutxa llarga o fer exercici (fer exercici!).
I així és com el Martí i la Martina cada vegada s’han anat convertint més en estranys que perfeccionen la tècnica de la logística i deixen de banda les bromes i els jocs de llit i ni tan sols els interessen ja els mateixos temes, perquè ella, per descarregar tensió, vol veure sèries de riure, i ell vol veure pel·lis d’acció.
"Basorèxia" és una paraula que no surt al diccionari i que, per tant, dona marge a la flexibilitat. Maria Climent hi explora temes com l'amor o la vulnerabilitat, partint del desig de besar com a metàfora de les necessitats emocionals humanes.
