Fa uns mesos una senyora de no menys de vuitanta anys em va parlar de vostè. “¿Vol que li obri la porta?” Érem en un portal de Barcelona. “Jo tanmateix he d’obrir, vostè mateixa”. Em va agradar tant aquest parlar-me de tu a tu, sense condescendència, que m’ho vaig apuntar en un bloc de notes (al del mòbil, concretament) i vaig pensar: m’ho guardo per escriure’n alguna cosa després. Ho explico perquè això va ser a l’abril. A l’abril! I ja som a finals de juliol. Ara ho desenfundo. L’estiu està passant a la velocitat exponencial i ansiosa que passen les coses quan tens més de quaranta anys.
Veig que gran part de la gent (la que no és autònoma o, si més no, la que cobra nòmina d’algun lloc) ara comença vacances: aquella època breu de l’any en què finalment et relaxes, et baixen les defenses i emmalalteixes. Aquest any arriben entre genocidis i mems d’infidelitat, corrupteles, incendis i calamarsades, tot regat per uns trenta-vuit graus Celsius més un vuitanta-cinc per cent d’humitat. Té un punt de macabre anar passant històries a Instagram que alternen gent amb caipirinhes a la piscina i anuncis de nadons moribunds a Gaza, penso amb un puntet just d’ansietat i amb l’ordinador obert mentre veig la gata dormint a l’ombra del porxo i el cavall del prat de davant espantant-se les mosques amb la cua, enmig d’una calma absoluta que em porta la contrària: el temps s’ha aturat i aquest ritme frenètic de què parles només el perceps tu.
Potser em passa això perquè les meves vacances són una cosa pareguda a una excedència: si no treballo, no cobro. Ja fa temps que ho tinc normalitzat. L’altre dia vaig preguntar al gestor (ara no rigueu de la meva ignorància) si tenia dret a l’atur si no facturava, ni que fos un mes. I es veu que no, què dius tu ara. Així que per a mi les vacances (des que soc mare, parlo, abans directament no en feia) tornen a enfrontar-me amb mi mateixa, i a plantar-me davant del diàleg recurrent: que el més important ara és estar amb la xiqueta, que l’estiu vola i aquest temps no torna. Però he de ser productiva i no puc passar-me un mes sense avançar feina. Que no passa res si aquest agost no facturo, que dos anys de vida d’una criatura no són cap collita que es pugui deixar perdre. Però les idees s’esvaeixen si no les atrapes, i el múscul s’atrofia si no l’uses. I així em replico i em contradic i em sento malament, com sempre que els minuts se’m fonen com glaçons a la sangria. I em pregunto com s’ho han fet totes abans que jo per cuidar, treballar, rentar, fer el dinar i anar de metges (jo escric avui aquest text des d’una sala d’espera, per exemple).
En un dels pocs moments d’aquest estiu en què he estat productiva –és a dir, tornant d’un club de lectura– estava mirant les fotos que m’havien enviat de l’acte i pensant en la quantitat de dones que he conegut en aquestes trobades i de qui m’hauria tranquil·lament pogut fer amiga de l’ànima. (Aprofito per dir-vos que us trobo a faltar a totes.)
Vaig aixecar aleshores la vista del mòbil: estàvem arribant a casa i l’espectacle de la finestra era una meravella. Gavines, bernats i pàtxeres berenaven sobre camps d’arròs immensos de verd lluent, i el sol es ponia al fons, darrere la serra del Montsià. I el temps no anava endavant ni endarrere, era jo qui passava molt ràpid amb el cotxe.
"Basorèxia" és una paraula que no surt al diccionari i que, per tant, dona marge a la flexibilitat. Maria Climent hi explora temes com l'amor o la vulnerabilitat, partint del desig de besar com a metàfora de les necessitats emocionals humanes.
