En algun lloc del mapa del temps, tota esta angoixa ja ha passat. Vius amb altres problemes, qui sap si pitjors, però no estos d’ara. Les coses que et trauen la son avui ja no hi són en aquella altra coordenada. La que avui habites és lleugerament diferent a la que habitaràs demà. I així una mica cada dia, empesa per l’entropia, aniràs diferenciant entre passat i futur. I tot és tranquil, segur, en un altre punt del mapa del que anomenem futur, que avui ja habites, però encara no recordes. Dit d’una altra manera: hi ha un indret en lo mapa del temps on tot està bé. Ja has resolt estos problemes. Ja no et fa mal això d’ara. Potser en tens d’altres, tant de bo més menudets, però no estos. No té, per tant, cap sentit que se t’adòrmiguen avui los braços presos de l’angoixa. No cal. Si tot es viu a la vegada, ja estàs bé ara mateix en un altre lloc. Només has d’esperar que l’entropia face la seua faena i et desplace cap allà.
És que estic llegint (molt, molt lentament) un llibre que es diu l’Ordre del temps, de Carlo Rovelli, que, lluny de ser un llibre d’autoajuda, és un assaig científic sobre l’estructura del temps. Cadascú n’extreu el que necessita, d’un llibre, suposo. Jo necessito repetir-me això, últimament. Me calma. Repetir-me això m’allunya de la possibilitat d’un ansiolític. Quan m’ho torno a plantejar, torno a llegir-ho. És veritat: és una hipòtesi recolzada per una part de la comunitat científica. Me genera molta més confiança que les flors de bach, què voleu que us digue. Me servix de panacea.
Algú em va dir una vegada: de l’u al deu, ¿com d’ordenada ets? I jo vaig dubtar un momentet. Un cinc. Per no suspendre’m. Tampoc és que sigue un caos, ni bruta. Només és que vaig accelerada. Tot ho faig ràpid. A vegades prioritzo velocitat a ordre. No és que m’agrade, és que sempre tinc la sensació que vaig tard, que no tinc temps, si és que el temps és una cosa per si sola; que no l’és.
Fa molts d’anys (abans, “fa molts d’anys” volia dir cinc, sis anys; ara en vol dir vint, fins i tot trenta o trenta-cinc), una altra persona em va dixar caure que la casa era el reflex de l’ànima. Pse, frase sobada d’autoajuda, va pensar la postadolescent pedant que era jo, tot i que potser encara ho pensaria ara, si és que ara vol dir res; que tampoc.
El cas és que tenia, des que vaig tornar de París, un pòster que allà em feia companyia i aquí no tenia espai metafòric. Embolicat en forma d’ullera de vista llarga, esperant lo seu torn. “Un dia m’aixecaré amb una altra energia, mama, i tindré ganes de penjar-lo”.
Merde, diu lo pòster. I em recorda tantes coses que no em caben a la boca. Que no puc ni nombrar. Immastegades. He tret unes flors seques d’un gerro de l’entrada, per descolorides, per antigues, i les he llençat. Per renovar. Les he tretes i a banda, he penjat lo pòster al quarto. Per anar diferenciant entre passat i futur, o més aviat recordant que la vida que em fa mal avui ja és passat en algun lloc.
