Evidentment que la setmana passada vaig dedicar una estona a remenar entre les imatges del 2016. Com tothom. Evidentment que en vaig publicar un parell de fotos, una mica per molar. Per sort, aquell no va ser el meu any. I dic per sort perquè per un moment vaig pensar: ¿t’imagines que haguessis sigut superfeliç i superjove, i t’haguessis trobat superbé en aquella època i que fos un any que voldries repetir i ja no hi poguessis tornar? Però no: va ser un any bastant merdós (visca!) i ara me’l miro, les fotografies que en tinc, i penso buah, no hi tornaria ni boja. ¿La pell més lluenta i estirada? Sí, però ni així.
Aquest cap de setmana vaig veure els amics. Ja no celebrem els nostres aniversaris sinó que ens ajuntem per celebrar els aniversaris dels nostres fills. Un perfil molt més baix de festa. L’any passat per aquestes dates a les set del vespre agafàvem embranzida i hores després acabàvem ballant sobre la barra d’un bar, i aquest, a les set estàvem badallant amb el pijama posat, recollint la casa de restes de plastilina.
Si estàs en el teu prime!, em va dir la Marta l’endemà, precisament comparant fotos de la festa de l’any anterior amb la d’aquest. No, amiga, no. El meu prime crec que va ser al 2009, no ens enganyem. Tot i així, aquella mateixa sensació de no voler tornar al 2016 no la vaig tenir amb la del 2025. Va ser un bon any. Ho vam passar molt bé. Una crisi dels quaranta per cagar-s’hi però amb moments molt divertits, per què no dir-ho.
L’altre dia llegia no sé on (probablement en alguna publicació d’Instagram d’algú sense qualificació suficient per afirmar-ho) que compte amb les expectatives de principi d’any amb frases tipus “aquest serà el meu any”, perquè després la cosa es va embrutant i de cara al novembre tens un panorama que no t’arriba a l’aprovat.
Però a casa, per sort o per desgràcia, fem els anys al gener. Comença l’any, canviem de número. Tot just després de les festes de Nadal, quan tothom està fart i refart de trobades i menjars, i els nens saturats de regals, i els grans saturats de companyia. I, en certa manera, em costa no mirar-me el calendari com una carretera que fa ziga-zagues (gener-febrer-març, corba a la dreta i abril-maig-juny, corba a l’esquerra, etcètera) i intento visualitzar quin paisatge vull que m’acompanyi, quins fruits vull recollir a cada estació i, sobretot, no arribar al següent desembre amb el xassís a l’aire i una roda menys.
Si estàs en el teu prime!, em va dir la Marta per fer-me riure. “Tia, si vivim a vint minuts, ¿per què no quedem cada quinze dies, si es pot saber?”. “Prompte vinc i fem un sopar a Barcelona amb totes les que estigueu allí”. “I a l’estiu fem una festa conjunta i celebrem els aniversaris de tothom.” “Sí, i llogarem uns djs!” A la nit, quan ja han marxat, penso que no tenim més remei que sigui ara el nostre prime, perquè el passat no existeix i només tenim el futur per aprofitar.
"Basorèxia" és una paraula que no surt al diccionari i que, per tant, dona marge a la flexibilitat. Maria Climent hi explora temes com l'amor o la vulnerabilitat, partint del desig de besar com a metàfora de les necessitats emocionals humanes.
