No acostumo a recordar els somnis però el d’aquella nit el recordo: estava amb el meu marit fent un beure en un bar pràcticament buit, només hi havia una dona a la barra, a qui ell coneixia i jo no. En sortir, ella ens seguia i llençava un got de líquid sobre l’esquena del meu home. Quan jo em girava a veure què havia passat, la dona s’havia esfumat. Llavors em girava ràpidament cap a l’altre costat i el meu home també havia desaparegut. Aleshores m’adonava que estava absolutament sola en una ciutat en ruïnes. En el somni era conscient que allò era un somni i intentava trobar-ne el significat. Podia moure’m a la velocitat del so d’un indret a l’altre de la ciutat devastada buscant amb ànsia algun vestigi d’humanitat i no n’hi havia, no hi trobava absolutament ningú ni res que no fossin runes. No va ser aquella solitud aclaparadora, l’ofec de la buidor absoluta, l’absència de tot, començant pel meu marit i acabant per la resta de totes les persones vives i mortes de la ciutat el que em va despertar. No: va ser el mama! puntual que m’avisa cada hora que vagi al seu llit, que té el nas tapat.
Aquella nit, després d’aquell somni, no vaig poder tornar a agafar el son fins al cap de més de quatre hores, ja apuntant el dia. A vegades el cervell fa males passades, segur que vostès que em llegeixen saben de què parlo. En el milió i mig de divagacions que vaig fer durant la llarga nit del soldat, vaig pensar en la família del músic Octavi Ruiz, al comiat del qual havia assistit la tarda anterior. Potser era aquella, la del meu somni, l’absència abismal que sentia la seva família.
Estem fets de bocins de les persones que ens hem trobat pel camí. Aquesta frase no és meva sinó d’una regidora i músic del meu poble, que la pronunciava en la mencionada cerimònia. Ell havia estat el seu mestre i director de banda de tota la vida, i va morir de forma sobtada el passat divendres 2 de gener.
Aquest fet em va fer pensar en allò de les expectatives versus la realitat. Gent que es troba amb la mort sense veure-ho vindre els primers dies de l’any. Dos dies després moria l’admirada poeta Zoraida Burgos. Possiblement, com tants altres, havien estat fent una llista de bons propòsits o desitjos que volien que es complissin aquest any que tot just estrenem.
Jo aquest any no n’he fet cap. Això dels bon propòsits em sembla un tant naïf. M’agrada més parlar d’objectius. Tot i que tampoc n’he fet. No és que no en tingui. Tinc el calendari ple de deadlines. Potser és per això que no he tingut temps per parar-me a apuntar-los. Sempre he pensat que era una persona organitzada i resolutiva i últimament, en canvi, tinc la sensació que la vida em passa per sobre. Que funciono en una mena de versió en pilot automàtic de mi mateixa en aquestes festes interminables de Nadal (¿quants anys fa que ha començat aquest Nadal?) (¿Quants anys fa que no dormo?), culpable de no sentir la màgia de què tothom parla.
Potser és perquè només tinc temps de pensar en hores intempestives que només tinc pensaments intempestius (quantes nits m’he preguntat quantes mares hi deu haver parafrasejant Estellés de matinada! “No t'han parit per a dormir: / et pariren per a vetlar / en la llarga nit de ta filla”) però aquesta frase (estem fets de bocins...) em va retornar com un ardor després d’aquell somni.
Un somni sense esperança del qual em va arrencar la veu tendra de ma filla, reorganitzant tot el pes del món al voltant d’aquell nas tapat, convidant-me a teixir un bocí més gran que la construeixi. Entre les divagacions nocturnes, em preguntava qui més a banda dels pares m’ha construït a mi. Gent que ja no hi és, les iaies, els iaios, fins i tot persones que no m’han conegut però que han creat a través de l’art moments o espais o refugis que m’habiten.
L’estima cap a una persona que ha teixit molts de bocins és indiscutible en la mesura en què fins i tot els seus rivals volen retre-li homenatge.
"Basorèxia" és una paraula que no surt al diccionari i que, per tant, dona marge a la flexibilitat. Maria Climent hi explora temes com l'amor o la vulnerabilitat, partint del desig de besar com a metàfora de les necessitats emocionals humanes.
