Ha passat mala nit. Posa que té una criatura menuda que la reclama cada tres hores o, si ho prefereixes, posa que té tants de maldecaps familiars que si la desperta un tro, un ronc del manso, un malson, el nas tapat o directament un pensament afilat com una fletxa que li murmura Sht, ei, ei, Allò, a les quatre de la matinada, ja ha acabat de dormir.
S’empolaina sense ganes, es prepara una motxilla i agafa el bus per anar a treballar. Va pleníssim a aquella hora crepuscular. Se li asseu al costat una noia que deu tenir la meitat exacta de la seva. Vint anys. Ella la veu una nena, però és conscient que ara el jovent està molt ben preparat. Hola. Hola. Té una veu dolça, pràcticament infantil. Ara tots parlen igual, no en pots saber l’accent.
Això és nou: després de dècades agafant el bus, per primera vegada el conductor desfila pel passadís ordenant a la gent que es cordi el cinturó. Això la deixa descol·locada. No sabia que era obligat. Ella, absorta en els pensaments (en els pensaments sobre els problemes de la vida adulta, la de veritat, no la dels vint anys), estira el cinturó que li queda a la part dreta a l’altura dels malucs i intenta posar-lo al forat de la part esquerra, dins el fòtil aquell, que queda just entre les cuixes d’una i d’altra. Però no hi entra. Així que deixa anar el cinturó i es queda, absent, mirant el fòtil. Li fa mal el cap, pensa, deuen ser els mocs.
–Crec que el teu és a l’altra banda –sent que li diu l’altra, com si ella no ho sabés, això, a aquestes altures. Sí, esclar, pensa, però no diu res. I es corda el cinturó, que a la segona sí que entra.
Poc després la noia del costat s’aixeca i va al lavabo del bus. Quin valor, pensa ella. I aprofita per treure la potinga que duia preparada de la nit abans, que ja sap que està prohibit menjar al bus però allò és pràcticament asèptic: xia hidratada amb llet d’ametlla sense sucre, proteïna de xocolata i cafè, tancat en pot de vidre. En dos minuts s’ho haurà menjat, no ho haurà vist quasi ningú i a veure si així se li posen les neurones en marxa.
Quan ja se l’està acabant, torna la seva companya de seient. Per poc, pensa. No passa res. Tampoc fa cap olor. Acaba, tanca el pot i el desa. Però llavors: rooooot. Se li escapa laringe amunt. Uix! Quina vergonya se’n dona. Si se’n vol tirar no pot! Això és pels mocs que té per la gola, segur. No li havia passat mai. Gira el cap cap a la noia, que mira fixament i immòbil la tapa de la novel·la que té a les mans, fent veure que no l’ha sentit.
És un Premi Planeta en castellà. Tan preparada potser no està, ha pensat ella.
****
La Magalí odia que els facin canviar de bus abans d’encarar l’autopista. Llavors, quan entren a l’altre, ja va ple i no es pot asseure amb l’amiga o sola per llegir o treballar tranquil·lament. Decideix seure al costat d’una dona més gran. No fa cara de gaires solfes però se la veu neta. No s’ha volgut arriscar a entrar més a dins perquè mai se sap què et pots trobar. Ja està bé aquí, ha pensat. Al costat de nois, no s’hi vol asseure des que un dia un es va passar el trajecte intentant fregar-li la cuixa dissimuladament entre els dos seients. I al costat de boomers, tampoc; només hi ha dues versions d’aquests últims, al seu parer: el que s’adorm i ronca com un manatí, o l’home de negocis que es passa les dues hores fent trucades de telèfon ben projectant la veu, que tothom ho sàpiga, que Finques Moreno és una empresa ben sòlida. Perdó, rectifica, hi ha una tercera versió: el que va al metge amb la dona, però aquests ja procuren asseure’s amb ella, encara que sigui a costelles de fer aixecar algú altre.
I al costat de senyores molt grans tampoc li agrada seure: parlen per parlar o volen saber de qui és neta. Aquesta dona, en canvi, li ha semblat prou normal. Li ha fet el pes. És curiós: qualsevol hauria dit que semblava intel·ligent, o culta. Però es veu que no. El primer senyal d’alerta l’ha volgut mig passar per alt, perquè, bé, tothom pot tenir un lapsus. Ha estat quan ha vist que no se’n sortia a cordar-se el cinturó. L’ha hagut d’ajudar. Ok, d’acord. No era llesta, no passa res. A vegades no som el que semblem, pensa.
Només ha desitjat que no fos d’aquelles persones que, a veure, res en contra, eh, però amb un QI tan baix que no s’adonen quan es fan pesades, i que li tragués una conversa infinita. I és molt incòmode aguantar la conversa d’algú que no està bé. A ella li costa molt, vaja. A més, li agrada aprofitar el bus per a llegir. Li queden dues-centres pàgines però avui s’acaba Vera, una historia de amor. Abans de posar-s’hi, però, ha hagut d’anar al lavabo. Quin puto fàstic el lavabo del bus. A sobre sempre té el terror que s’acabi obrint la porta en un revolt. Però als matins, a casa seva, hi ha overbooking pertot: sa germana dutxant-se tancada en clau al lavabo de dalt, i son pare arrepapat amb la seva calma habitual al lavabo de baix. Era marxar sense pixar o perdre el bus.
En fi, que encara no feia ni tres quilòmetres que havien arrencat, i la justa del costat ja estava esmorzant. Esclar, no pot esperar a baixar del bus per menjar, ha pensat la Magalí, això els passa a les criatures petites i als borderlines. A sobre, ha sigut graciós perquè semblava que mengés d’amagat, mentre ella no hi era. Perquè quan ha tornat al seient s’ha afanyat a acabar-se una mena de... no sabria dir-ho, semblava vomitat, que portava en un antic pot de cogombrets i engolia amb una cullera de plàstic.
Per fi se l’acaba, perquè aquell sorollet mentre menjava li feia molta angúnia. Veu que tanca el pot, el desa a la motxilla, es gira cap a ella i es tira el gran rot mirant-la a la cara. El que s’ha d’aguantar.
"Basorèxia" és una paraula que no surt al diccionari i que, per tant, dona marge a la flexibilitat. Maria Climent hi explora temes com l'amor o la vulnerabilitat, partint del desig de besar com a metàfora de les necessitats emocionals humanes.
