El 2 de setembre de 1990, en el context de col·lapse de l’URSS, la República Moldava de Pridnestròvia, popularment coneguda com Transnístria, proclama la seua independència. Perquè l’ubiquem correctament al mapa, l’actual estat de Transnístria aglutina cinc xicotets districtes i dos ciutats autònomes que discorren com una franja allargada per la frontera entre Ucraïna i Moldàvia.
El 27 d’agost de 1991, gairebé un any després, Moldàvia també s’autoproclama independent i aviat té llum verd per incorporar-se al ple de les Nacions Unides. Enmig del solapament de les dos sobiranies, la comunitat internacional guarda silenci entorn de Transnístria. L’ordenació del bloc de l’Est ha previst la seua integració en territori moldau tot i tractar-se d’un territori russòfon.
Finalment, la tensió esclata en una guerra civil —de menor intensitat que la resta de conflictes de la zona— que s’allarga fins al 21 de juliol de 1992 i que se salda amb la imposició de l’ordre moldau. Transnístria reitera la seua negativa a integrar-s’hi i encara a dia d’avui defensa una suposada sobirania davant de tots els actors polítics de la zona més immediata i de la resta del món.
Al llarg d’aquest viatge de més de tres dècades per una independència de nyigui-nyogui, Transnístria no ha aconseguit obtindre un reconeixement internacional amb cara i ulls. Els únics estats que reconeixen la sobirania de Transnístria són la resta de països exsoviètics que tampoc són reconeguts per ningú, és a dir, Abkhàsia i Ossètia del Sud, ambdós situats a Geòrgia. Fins al genocidi armeni de 2023, l’estat sobirà no reconegut de Nagorno-Karabakh també validava la legitimitat de Transnístria.
La manca de reconeixement internacional impedeix que Transnístria compte amb un sistema bancari i financer capaç d’operar a tots els nivells. Un país que no existeix es tradueix en una seu fiscal no acceptada en aquest món globalitzat. Ara com ara, els tres bancs pridnestrovians poden salvar els impediments operatius gràcies a diverses entitats russes que els fan d’interlocutors amb l’exterior, de manera que el conjunt del país depèn en tot moment de l’ecosistema polític i financer de Rússia.
A efectes pràctics, la ciutadania té els seus estalvis en un dels tres bancs nacionals i disposa d’una targeta de dèbit que només es pot fer servir als caixers i als establiments comercials interns. Per tindre una targeta que puga usar-se a tot arreu, a l’exterior o fent una compra qualsevol a internet, els pridnestrovians han de picar a la porta d’un banc rus que tinga a bé expedir-los una targeta de veritat.
Els títols universitaris de Transnístria només tenen validesa a l’interior del país. Un país que, val a dir, té menys població que el conjunt de la província de Castelló. Les empreses no poden creuar cap duana amb una mercaderia procedent d’aquest país que no existeix i el comerç exterior ha de desenvolupar-se indicant l’origen de Moldàvia. Si mai teniu entre les mans una ampolla de conyac amb una etiqueta que indica Moldova, és bastant probable que aquell licor s’haja elaborat a Transnístria. Make cognac, not war, em va dir un dia un borratxo a Tiraspol.
La moneda de Transnístria, el ruble, és com diner del Monopoly fora de les seues fronteres. El subministrament d’energia dins del mateix territori és una constant de tensió amb el govern de Chisinau perquè les xarxes d’abastament existents depenen de l’estat de Moldàvia. El tema energètic sempre és complex però un amic periodista em va fer un croquis i em va dir: “És com si Pridnestròvia fora un okupa i li estiguera punxant la llum a Moldàvia”.
El passaport de Transnístria tampoc és vàlid i, només amb aquesta credencial, no pots entrar a cap país. Tots els ciutadans tenen el passaport nacional perquè se senten pridnestrovians però després necessiten un document vàlid per a fer qualsevol moviment. Ni tan sols les matrícules del cotxe són vàlides. Històricament, Moldàvia ha fet la vista grossa però Ucraïna —abans Odessa era el Salou dels pridnestrovians— en va tancar l’accés un parell d’anys abans de la guerra.
Podríem seguir durant pàgines i més pàgines, ja que el llistat d’anomalies que es generen vivint en aquesta situació és infinit. Hui se m’ha ocorregut explicar-vos-en algunes perquè em fa la sensació que no n’hem parlat gaire a Catalunya i hi ha molta gent que encara pensa que un moviment de sobirania nacional és tan senzill com eixir per la porta de casa. Després de 14 anys no ha emergit un sol líder que s’haja atrevit a resoldre la nostra particular roda d’hàmster: no ens deixen marxar d’Espanya per les bones i l’escenari que ens espera per les males, amb nul·les possibilitats de ser reconeguts, és més distòpic del que intuïm.
A cada horitzó electoral veiem aparèixer els vells i els nous flautistes que, amb la mateixa melodia de sempre, busquen captivar els incauts en un viatge que no va enlloc.
Fa uns dies, un conegut filòsof va afirmar que el candidat a l’alcaldia de Barcelona pel partit ultradretà Aliança Catalana és l’únic que ens està tractant, a les ciutadanes i als ciutadans, com a persones adultes. Vaig mirar el vídeo que acompanyava el comentari i vaig confirmar les meues sospites: no. Ni de bon tros. L’esmentat candidat no s’acostava ni un mil·límetre a abordar l’ampli ventall de complexitats que hauríem de resoldre com a societat madura si de veritat volem abandonar el paraigua de l’estat espanyol.
Simplement, i com han fet tots fins a la data, l’alcaldable d’Aliança Catalana estava tocant la flauta. Una altra cosa és que, de sobte, a alguns els agrade una melodia que ara sona embolcallada en un encanteri d’ignorància, odi i xenofòbia.
