La localitat asturiana d’Avilés va ser el lloc escollit per l’Instituto Nacional de Industria per a instal·lar, als anys 50 del segle passat, la planta de siderúrgia que tothom coneixeria com ENSIDESA, Empresa Nacional de Siderúrgica, S.A. Com era habitual en aquells anys de misèria i senyorets rurals, l’obertura del complex industrial va atreure milers de treballadors i de famílies cap a aquest conceyu asturià, que en poc de temps quadruplicaria la població fins a assolir els 80.000 habitants.
La majoria dels nouvinguts procedien d’Andalusia i d’Extremadura: del sur y del esti, homes y muyeres, a trabayar a esta tierra xunto a los mares del norte, com diu la cançó Indios del grup local de rock Dixebra. Aviat, una part de la població d’Avilés batejaria aquests treballadors amb el sobrenom de “coreans”, atès que les paupèrrimes condicions en què es trobaven recordaven els refugiats de la guerra de Corea que en aquells moments copaven les imatges del No-Do.
Actualment, podem trobar exemples de memòria històrica al voltant d’ENSIDESA i de l’arribada dels “coreans”. A principis d’aquest mateix any, dos instituts públics d’Avilés inauguraven una exposició monogràfica sobre el fenomen. El 2023, l’historiador Pablo Batalla en feia esment al llarg d’una molt recomanable entrevista a la dirigent del PCE i d’IU Laura González, publicada al digital Nortes.
A Avilés, i a Astúries, la translació a l’actualitat de la història dels coreans ha suscitat una voluntat de memòria i de coneixement del passat, però no ha suposat la irrupció d’una personalitat pròpia dins del conjunt d’un país. Cosa que sí que ha succeït a Catalunya amb els xarnegos de tercera generació.
Ací, el trauma migratori s’ha estirat, s’ha exagerat i s’ha forçat fins a límits vergonyants. De vegades escoltem discursos fets per part d’aquesta tercera generació —una generació que com a molt ha migrat de la Trinitat Nova a la Sagrera— i aiaiai! qualsevol que no conegue el pany creurà que han travessat uns patiments dignes d’obrir l’any judicial al Tribunal d’Estrasburg.
Cada vegada estic més convençuda que aquest recargolament del drama xarnego que fan els catalans de la meua generació és l’única via, o la via més ràpida, que tenen alguns per a fer vore que són especials. El xarneguisme de tercera generació és com aquest amic que ara ha començat a anar pels restaurants demanant opcions sense gluten perquè “no, no soc celíac, però he notat que el gluten se’m posa malament, ¿el pa de la taula d’embotits el podeu portar a part? Gràcies!”.
Personalment, em resulta bastant penós que hi haja gent divagant, enraonant i produint cultura sobre una suposada sensació de desarrelament congènita que pateixen envers territoris on no han residit mai de forma habitual i continuada. Si de cas hi van, ho fan a les festes, una setmaneta l’any, i després tornen fent palmes i marcant accent del sud i parlant de les meravelles del pueblo. Ignorant, això sí, que el pueblo en realitat és un secall de penúries amb quatre guàrdies civils.
Tot i això, aquest drama migratori de persones que no han migrat resultaria irrellevant si no fora perquè periòdicament ens aboca a haver de suportar algun esdeveniment monogràfic i perquè amb l’arribada del bon temps ens convida a una estesa de Feries de Abril arreu del país. Ho diré una vegada i espere no haver-ho de tornar a repetir: la Feria de Abril és el pitjor que li pot passar a una persona en temps de pau. Els sevillans i les sevillanes amb dos dits de front ni s’hi acosten, al contrari, fugen d’eixe ecosistema que emergeix fruit d’una insòlita barreja entre el càrtel de Sinaloa i la Real Fábrica de la Gomina.
Després de deu anys a Catalunya no aconseguisc entendre com la gent d’ascendència llunyana però que ja va nàixer ací té la constant necessitat de seguir pivotant entorn a aquest constructe identitari de cartró pedra. Més si tenim en compte que estem a l’únic país de tot l’estat espanyol que va desplegar una estructura immensa d’integració i de cohesió per a benefici dels fills i dels nets de qui va vindre de fora.
Amb la recuperació de l’autogovern, a la descendència dels forans se’ls va dir: tranquils, a vosaltres vos donarem exactament les mateixes oportunitats que tenen els fills i els nets de la classe treballadora autòctona i així accedireu a l’ascensor social en igualtat de condicions. En altres paraules, vos donarem l’educació en català.
Molts d’aquests beneficiaris, vull pensar que la majoria, van entomar l’oferiment amb ganes, a queixalades grosses i goludes. El lloc on els pares o els avis havien arribat amb una mà davant i una mà darrere de sobte els hi brindava la pertinença i la projecció de futur que d’ella se’n deriva.
D’altres, vull pensar que la minoria, van entomar l’oportunitat amb desgana i la van digerir en forma de rancúnia. Em pregunte si potser el que tant ha ferit aquestes persones feriadabrilitzades és que Catalunya els oferira en safata una llengua i una cultura diferents de l’espanyola. En altres paraules, els desposseïra d’una espanyolitat que no han volgut amollar mai.
"Beneïda sou vós" és una secció en què Emma Zafón parla sobre feminismes, masculinitats i models relacionals.
