En els últims anys hem adquirit consciència sobre la ferotge invisibilització a la qual s’ha sotmès la presència i el llegat de les dones al llarg de la Història. A poc a poc, i des de diferents àmbits, es van recuperant figures femenines cabdals que van destacar en la ciència, en la política o en la creació artística, i que havien estat oblidades durant segles.
Un procés tan costós com necessari. I just. Sobretot, just.
Fa temps que rondine que no només hauríem de fer esforços per revertir l’esborrat de les dones que van ser-hi presents, protagonistes i motor de canvi. També hauríem de conèixer millor el ventall de casuístiques que van propiciar les absències femenines, les fugides, i les implicacions reals d’aquestes absències.
El passat dissabte estave asseguda al rogle del parc de l’Estació del Nord de Barcelona per a vore la proposta d’enguany de la companyia Parking Shakespeare, Cimbelí. I a l’obra hi havia aquest personatge, el Cloten: el típic penjoll sense gaire encant i complicadet de casar. La princesa no volia saber res d’ell, per penjoll i perquè estava enamorada d’un altre, i entre saraus i embolics acaba fugint.
Llavors la cabòria em va tornar al cap. Així com desconeixem totes les dones que van ser presents i partícips en fets històrics significatius, també desconeixem aquelles que van decidir fugir perquè quedant-s’hi es condemnaven a patir de per vida un Cloten. O diversos Cloten.
A nivell literari, la fugida femenina és un subgènere bastant més ampli del que podríem pensar. En l’anterior article vos parlave d’És naufragi, de Magda Simó, últim Premi Lletraferit de Novel·la, que fa un minuciós recorregut per moltes històries de desbandades de diverses dones d’un poble del Baix Maestrat. En una línia que guarda certes similituds també trobaríem el fantàstic A casa teníem un himne, de Maria Climent, el tendre L’home de la casa, d’Enric Pardo, o el colpidor La casa del padre, de Karmele Jaio.
M’atreviria a dir que les fugides femenines donen fins i tot més informació sobre un context determinat que el que seria el cas contrari, les presències. Quan es parla de l’Espanya buidada se sol posar damunt de la taula el fet que l’èxode rural, des dels anys 60, és més femení que masculí. Actualment, i segons dades oficials, dos de cada tres persones que marxen d’un poble són dones.
La justificació que sempre se li ha donat a aquest fenomen asimètric és que les dones tenim menys oportunitats laborals al medi rural. Cosa que és completament falsa. La mà d’obra femenina treballa sense problemes al camp, als animals o, en cas d’haver-n'hi, a la indústria local. A més, nosaltres som les principals cuidadores de la societat. Si tenim en compte que la matèria prima més abundant al medi rural són els iaios quasi podríem afirmar que allà nosaltres gaudim de moltes més opcions laborals que no pas els homes.
El motiu de veritat pel qual marxem dels nostres pobles és exactament el mateix motiu que ha impulsat tots els exilis femenins al llarg de la història. En el moment en què ens adonem que el nostre únic horitzó és casar-nos amb un Cloten que només sap parlar de bous embolats i d’escopetes, un dia agafem forces i una bossa amb quatre bragues i diem: Xiquets, ací vos quedeu.
Si començàrem a relatar els fets actuals o passats en base a les fugides que fem les dones potser afinaríem millor els diagnòstics i les conclusions del que ens envolta. Entendríem, per exemple, per què cada vegada hi ha més adultes que eviten el model tradicional de la família nuclear. O entendríem, per exemple, per què la creació d’un Ministerio para el Reto Demogràfico és totalment inútil si no es treballa per implementar canvis profunds en les dinàmiques d’un medi determinat.
I abans que se m’oblide: aneu a vore Cimbelí. Està ben xula, és en català i riureu la gana. Teniu fins al dilluns 28 de juliol.
"Beneïda sou vós" és una secció en què Emma Zafón parla sobre feminismes, masculinitats i models relacionals.
