Cada dia, al matí i a l’hora de berenar, la plaça de la Trinitat Vella dibuixa una panoràmica que, malauradament, és poc habitual en l’actualitat. Del forn del barri, el de tota la vida, es veu el reguerol constant de clients i de clientes fent una cua que arriba fins al carrer. En canvi, a l’interior del despatx del Macxipa, ubicat a escassos vint metres, no hi ha pràcticament ningú.
Fa vora tres dècades, Macxipa va aterrar al barri amb l’objectiu d’implementar la mateixa estratègia de setge comercial que desenvolupa a tot arreu. L’empresa va llogar el local més a prop possible del negoci familiar que volia rebentar i va llençar els hams que facilitarien la maniobra: uns preus tan baixos que inclús podrien ser considerats competència deslleial i una oferta permanent de 2x1 en tota la gamma de barres i de pans rodons.
D’ací un any, el març de 2027, el Forn de la Trinitat celebrarà el centenari. El matrimoni format per Pere i Dolores, amb orígens a Banyoles, van obrir l’establiment l’any 1927, després d’haver fet quatre duros al Brasil. “El meu avi Pere i la meva àvia Doloretes van emigrar a la selva del Mato Grosso i s’hi van estar un temps treballant. Cultivaven plàtans, servien aigua bullida a la gent de la zona... Quan van reunir uns pocs calés, van decidir tornar i, en lloc d’instal·lar-se al poble, a Banyoles, van venir a Barcelona i van obrir aquest forn aquí perquè llavors no n’hi havia cap”, explica el net i actual propietari, Josep Jordà.
En aquests 99 anys de recorregut, els Jordà i el Forn de la Trinitat han vist de tot. El 1936, la mateixa plaça del barri on ara tenen el negoci va passar a anomenar-se Plaça de la CNT. A la dècada dels 50, les vinyes van desaparèixer per a donar lloc a l’habitatge i l’autoconstrucció que haurien d’acollir l’onada migratòria. L’any 1963 s’inaugurava el centre penitenciari per a les dones preses polítiques de la dictadura. Més endavant se succeirien les manifestacions contra l’entrada de la droga o per a reclamar una parada de metro. En els últims anys han vist com el fill d’aquell veí que va dissenyar la imatge gràfica del forn s’ha afartat a recollir premis Goya.
Com tota la xarxa del xicotet comerç del país, el Forn de la Trinitat aixeca la persiana amb el goig d’haver-se convertit en el pulmó de la comunitat. Ben de matí, les veïnes i els veïns s’hi troben i fan petar la xerrada. En eixir de l’escola, la canalla s’hi enfila a pas lleuger perquè saben que els dònuts de xocolata volen de l’aparador a l’hora del berenar. Ara bé, com tota la xarxa del xicotet comerç del país, el Forn de la Trinitat també pateix amb els constants sotracs del context neoliberal.
Les fleques tradicionals van passar-les magres amb la invasió d’Ucraïna d’ara fa quatre anys. En una tempesta que el capitalisme consideraria perfecta, el conflicte va disparar els preus dels dos puntals de la producció del pa: els de la farina, recordem que la guerra va alterar els llaços comercials i el subministrament del que es considerava el graner del món, i els del gasoil, la font d’energia per a fer anar el forn. “Dels 600 euros que pagàvem per omplir els dipòsits, en aquells moments vam arribar a pagar-ne 1.000”, recorda Josep. Tot seguit, afegeix: “I suposo que no tardarem en veure les conseqüències del que està passant ara”.
La Trinitat Vella és el cinquè barri amb la renda per càpita més baixa de tot Barcelona. Continguts entre autovies, els vora 10.000 residents d’aquest indret fan malabarismes per a pagar les factures, menjar cinc vegades al dia i potser eixir una estona a prendre alguna cosa al Casa Óscar, a Los Caracas o al Bar Medina. Per això, el forner del barri és més conscient que ningú que, passe el que passe a escala global, no pot permetre’s el luxe d’apujar els preus: “Aquí les rendes són baixes i quan els preus asfixien es nota perquè venem menys. I és normal, la gent ha de sobreviure. Però jo no puc jugar al joc dels grossos, no puc abaixar els preus com fa el Macxipa”.
De moment, la cua de la clientela es manté fidel a la porta del Forn de la Trinitat i, en retorn a aquesta estima per part del veïnat, la família Jordà anuncia que hi haurà una quarta generació de flequers: “El meu fill ja s’ha sumat a l’equip”, diu content el Josep. Ara mateix, dins del meu cap ressona eixa coneguda estrofa de Zoo, “com la palmera que aguanta l’huracà”.
"Beneïda sou vós" és una secció en què Emma Zafón parla sobre feminismes, masculinitats i models relacionals.
