Va un tiempu que toi estudiando la llingua asturiana. Un dia a la setmana, i gràcies a l'interès que curs rere curs manté Iniciativa pol Asturianu, em connecte a una classe virtual de dos hores durant les quals, a poc a poc, vaig ampliant el lèxic, assimilant la gramàtica i interioritzant les formes pròpies d’aquesta preciosa llengua mil·lenària.
De tant en tant, m’acoste a Astúries. Fa tretze anys vaig seguir l’última vaga de la mineria del carbó i he conservat un lligam molt especial amb aquest país de lluita obrera, barricades i derrotes. L’aprenentatge de la seua llengua és la meua manera de retornar al poble asturià tot el respecte i l’estima amb què sempre m’ha acollit.
Normalment, faig parada a la part central, a Mieres o Llangréu, dos conceyus que discorren per les valls dels rius Nalón i Caudal. Però aquesta última vegada, a finals de novembre, vaig haver de fer parada a Xixón, el municipi asturià més poblat amb vora 270.000 habitants.
Per algun motiu, i aquest motiu segurament és la meua ignorància, vaig pensar que aconseguiria parlar en llengua asturiana amb alguna persona de la ciutat. I, insistentment, vaig preguntar tothom amb qui coincidia: ¿Tu fales asturianu? La resposta que n’obtenia era sempre la mateixa. No. No. No. No. No. No. No. No. No. Aquí en Gijón nadie habla asturiano. En mi casa se hablaba pero muy mal. Lo estudié en la escuela pero no me acuerdo mucho.
A última hora del dissabte per la nit, en un karaoke de mala mort situat a prop de la platja de San Llorienzu, vaig trobar un lampista que em va dir que sí que parlava asturià. Al·leluia! Aquest home em va explicar que la seua família és de La Camocha, el poble de Xixón on hi ha la mina de La Camocha, coneguda perquè allà es va gestar l’embrió de Comissons Obreres l’any 1957. De fet, em va dir, i supose que serà veritat, que son pare va ser un dels 1.500 miners que es van adherir a aquella famosa aturada de nou dies contra el règim franquista.
Com que jo havia begut un poc, per dir-ho suaument, vaig tardar en adonar-me que el lampista de La Camocha no estava interactuant amb mi en asturià. El vaig aturar: ¿Por qué fálesme en castellán si yo dixi que quiero falar n’asturianu? Em va mirar astorat. Ell també portava unes quantes copes. No puedo, no me sale. ¿Cómo que nun pues? Ye la to llingua materna. Sí, no lo sé. No puedo. Igual es porque he bebido o porque tú no eres de aquí.
Memorable, aquesta destrempada lingüística.
Al matí següent vaig pensar moltes coses. La primera d’elles és com de capriciosa es manifesta sempre la diglòssia. Aquesta xacra que s’arrapa al nostre ADN i que ens colpeja amb força cada vegada que obrim la boca fora del nostre àmbit. Tantíssims caps pensant en una llengua minoritzada però parlant en la llengua imposada perquè una colla de fills de puta analfabets van desfer a hòsties els nostres avantpassats.
La segona cosa que vaig pensar és que potser ací a Catalunya estem fent una diagnosi equivocada de l’alarmant situació que viu el català. Moltes veus nostrades atribueixen la pèrdua de parlants al fenomen migratori, però jo m’atreviria a afirmar que precisament la casuística asturiana posa en dubte qualsevol intent de dèria etnicista.
A nivell de país, Astúries no ha rebut cap onada migratòria important des dels anys 80, quan el PSOE de Felipe González va posar en marxa la reconversió industrial i els conceyus de la mineria, la siderúrgia i les drassanes van començar a perdre població. L’any 1980 hi havia 1.128.000 residents a Astúries i ara, a finals de 2025, se'n comptabilitzen poc més d’1.016.000.
Astúries i Catalunya presenten realitats demogràfiques antagòniques i, al mateix temps, pateixen la mateixa emergència respecte al futur de la llengua pròpia. Se m’acut que potser l’explicació del fenomen no tinga tant a vore amb els fluxos de població sinó amb el fet que aquests i altres idiomes minoritzats malviuen des de fa dècades sota la tirania d’una llengua estatal forta, econòmicament molt poderosa i imposada amb violència genocida a diversos continents.
El nostre càncer no fa metàstasi per la introducció d’elements forans. Fa metàstasi per si sol gràcies a la pesant estructura que el conserva intacte i voraç. L’estat i el seu engranatge legal, el sistema educatiu, els mitjans de comunicació, l’Instituto Cervantes, el sector editorial, les sèries i les pel·lícules, l’imaginari cultural sencer. Aquest és el veritable enemic a abatre, la quimioteràpia que ens alliberarà de la malaltia. Tota la resta són entreteniments homeopàtics.
"Beneïda sou vós" és una secció en què Emma Zafón parla sobre feminismes, masculinitats i models relacionals.
