El passat 10 d’agost eixia publicada una entrevista que un mitjà espanyol li havia fet al diputat d’ERC al Congreso Gabriel Rufián. En aquesta entrevista, Rufián afirmava que l’esquerra ha de poder parlar sobre l’ordre, la seguretat i la multireincidència en el marc del debat migratori i que, tot i que ell mai vincularà la migració amb la delinqüència, cal encarar “sin ningún tipo de tapujos estos problemas”.
Com d’habitud, a bona part de l’esquerra espanyola li van caure les bragues a terra en llegir les paraules de Gabriel Rufián. Valiente, me duelen las manos de aplaudir, presidente, van comentar alguns usuaris a les xarxes socials.
Just en aquell moment un bon amic meu es trobava fent una cobertura periodística a la part occidental del continent africà i vaig creure convenient passar-li diverses captures de pantalla de l’entrevista. Quan el meu amic va tindre accés a dades i va poder obrir els missatges, em va contestar amb un àudio que he volgut transcriure a continuació:
“Hòstia puta. Porto un fum d’anys fent cobertures des del Senegal, des de Gàmbia, des de Burkina Faso, venent les peces per quatre duros, barallant-me, arriscant-me, vivint amb les condicions de vida que tenen aquí –amb un transport pèssim, talls de llum constants, allotjaments molt incòmodes–. Tot per explicar l’espoli que les empreses dels països rics fan als recursos naturals del continent africà, per fer anàlisi dels acords comercials injustos, per poder publicar els motius reals pels quals marxa la gent: els estem furtant la seva pesca, les seves terres, el seu futur... I arriba un tio que cobra 130.000 titos l’any, que no té ni puta idea de res i que porta una dècada escalfant una puta cadira a Madrid, i va i diu exactament el mateix que ha dit tota la vida la puta dreta. És que em cago en tot, de veritat”.
El problema no és que l’esquerra es pose ara a parlar d’immigració. El problema és que ho faça sense esmentar ni un sol cop la causa que propicia el fenomen migratori a tots els països emissors: el colonialisme.
Després de la Segona Guerra Mundial, les potències europees van fotre el camp de les colònies que havien estat arrasant durant un segle llarg i l’únic que van deixar allà van ser bancals de cultius que, en molts casos, eren aliens a la cultura autòctona (com el cacauet al Senegal) i una economia absolutament lligada als interessos de la metròpolis. Un dels exemples més paradigmàtics d’aquest espoli que tant va beneficiar els països rics el trobem en el desenvolupament de la indústria de l’automòbil. El cotxe va esdevenir una realitat de consum gràcies al robatori continuat, sistèmic i a mà armada de milions de tones de cautxú i de bauxita a diversos jaciments de l’Àfrica.
Al voltant d’aquesta ceguesa sobre el funcionament de l’economia global, hi ha un fet concret de la història recent d’Espanya que a mi em fascina. La tardor del 2009, un grup de pirates somalis va segrestar el tonyiner basc Alakrana, que es trobava feinejant a la costa sud de Somàlia. La notícia va ser tan impactant que va obrir els informatius durant setmanes i fins i tot es va portar a la ficció amb una sèrie produïda per Mediaset i protagonitzada per Miguel Ángel Silvestre.
En cap moment ningú es va preguntar què nassos feia un tonyiner basc a Somàlia. En cap moment ningú ha buscat una sola dada sobre els acords pesquers, les xifres de captures i la balança comercial –quant s’importa i quant s’exporta– en els diferents dominis marítims. En cap moment ningú ha pensat que si els europeus portem dècades apropiant-nos del menjar d’altres societats, igual estem fent enfadar algú. I potser aquest algú molt enfadat acaba segrestant un tonyiner –just el passat dijous 28 d’agost Associated Press publicava que a Gàmbia s’estan produint atacs de pescadors locals a embarcacions estrangeres– o potser aquest algú molt enfadat opta per l’opció pacífica i un dia fa les maletes i marxa.
Parlar d’immigració és parlar del rerefons econòmic amb què els governs i les empreses dels països rics extorsionen els governs i la ciutadania dels països pobres. És parlar de la Volkswagen, de Pescanova, de Mercadona i de totes les pràctiques abusives i extractivistes que la Europa que madruga aplica a milers de quilòmetres de distància de la seua seu fiscal.
Però supose que entendre la complexitat d’aquest escenari i parlar-ne en conseqüència requereix una altura cultural i moral que no està a l’abast de Gabriel Rufián ni del fandom que l’aplaudeix.
És una llàstima.
"Beneïda sou vós" és una secció en què Emma Zafón parla sobre feminismes, masculinitats i models relacionals.
