Havien estat sempre a l’apartament de la platja. Tres papallones dins d’un quadre. Vivien entre un tros de vellut negre i un vidre mig entelat. La més gran de totes, al damunt, era d’un blau vellutat, amb iridescències metàl·liques. Un color d’aquells que sembla mentida. Una papallona Morpho (l’he buscada a internet, l’he reconeguda a l’instant, vella companya d’infantesa). D’extrem a extrem de les ales feia uns quinze centímetres. Tenia un voraviu torrat, un cos pelut —com d’abella entaforada—, i dos fils negres que eren les antenes. Me n’invento la biografia: abans d’acabar en mans d’un caçador traçut va ser una larva lletja, verda i ben alimentada, després de la conversió va volar una, potser dues setmanes per les fondàries d’un bosc tropical de l’Amèrica Central (hi ha diverses opcions de països, però em quedo amb El Salvador). Abans de morir potser va tenir temps d’enfilar-se a les capçades dels arbres per trobar parella, com es veu que fan els de la seva espècie. De quina manera va acabar al menjador del nostre apartament de Santa Susanna, no ho vaig saber mai. Potser l’apartament venia amb natura morta (els pares el van comprar moblat) i el caprici no era nostre. No seria estrany, perquè mai ningú no em va explicar cap història lligada a aquelles papallones, i això que a casa hi havia històries per a cada cosa.
A sota la Morpho, com en perfecte jerarquia, hi havia dues companyes més petites. Una d’un color groc pàl·lid i una altra estampada de vermells llampants. Eren precioses, però ningú no les veia, perquè la primera atrapava totes les miraves. Fins que. De sobte la groga va deixar-se caure. Devia fallar l’agulla que li agafava un ala i va quedar torta. Com que desfeia la simetria del conjunt, ara era impossible no fixar-s’hi. En torçar-se s’havia fet visible, present. Aquell despreniment a estones semblava una metàfora de la nostra família, que també anava de tort i també feia de mal fixar-s’hi. Una metàfora al damunt de la metàfora que les papallones representen sense fer res. Un recordatori que les coses canvien, la gent canvia. Que sense transformació no s’entén res.
Em va agradar retrobar-les, les metàfores. Vull dir, les papallones. Amb ulls d’adulta vaig trobar molt macabra la seva bellesa sense vida. No les volia: ho tenia ben clar. Les vaig donar al Mohamed, que em va preguntar tres vegades si n’estava segura. Es veu que les papallones Morpho dissecades es valoren i tenen el seu mercat. En veure l’exemplar de gairell vaig sentir que remugava: L’hauré de fer arreglar.
Vaig imaginar algú obrint el marc i enretirant el vidre. Les papallones, lliures de nou, volant. Potser farien la volta al cap del Mohamed i després enfilarien cap a la serralada litoral, a buscar boscos. Les sis dècades de vida al nostre costat només haurien estat un parèntesi de captiveri abans de la metamorfosi definitiva. I plego, que se m’esvaloten les metàfores.
"Buidar la casa" és una secció de Care Santos en què narra pas a pas, objecte a objecte, l'experiència de buidar la casa dels pares.
