La mare tenia un paraigüer al rebedor. Un trasto de coure comprat en algun poble andalús cap a finals del setanta, d’un daurat enfosquit per una brutícia falsa que volia simular el pas dels anys. Com si el pas dels anys calgués fingir-lo. Dins, els paraigües hi estaven amb una simetria pictòrica. Una vertical imaginària distribuïa a tots dos costats exactament el mateix número de mànecs, tots orientats de la mateixa manera i separats entre ells pels mateixos quinze centímetres. Si algú s’atrevia a moure’n un, la mare s’afanyava a redreçar-lo, amb aquell gest de saber com i, sobretot, on van les coses. Ella era així. Tenia una idea molt clara de l’ordre i de la composició. La distribució de tot calculada al mil·límetre. Cap improvisació. La inclinació de cada figureta, cada gerro, cada coixí i cada rampoina. Si podia, tot per parelles i seguint el seu lema: «Un a cada costat». Fins i tot les branques noves del potus, que tenia la il·lusió de créixer com li donava la gana, eren redreçades fulla a fulla i amb aquell enteniment simètric.
Al paraigüer, com a tot arreu, la mare ho tenia tot calculat: l’equidistància, la gama cromàtica, la llargària i la forma de cada mànec. Si plovia era una tragèdia. Endur-se un paraigües, un greuge. Es desendreçava el conjunt. Si algun no iniciat s’atrevia a agafar-ne un, descobria que els paraigües eren tan vells que ni s’obrien, o estaven plens de pols o de rovell. Eren estris jubilats, en excedència. Paraigües emèrits, que no se sap què fan allà però igualment s’hi estan.
Per descomptat, si entraves a casa la mare amb un paraigües moll, no el podies deixar al paraigüer. I si t’atrevies a fer-ho, tot trencant l’ordre còsmic, la mare tenia una estona de feina i de morros. Conèixer les normes de la casa volia dir saber que el paraigüer (i no només, esclar) era millor ni tocar-lo. Per evitar disgustos, la mare tenia una col·lecció de paraigües plegables amb els quals no calien miraments. Te’ls deixava si plovia i els podies obrir allà on et vingués de gust. Eren uns estranys paraigües que feien de paraigües.
Tot això era, em temo, molt més que un assumpte de paraigües. Per alguna raó, la mare tenia un problema amb les coses pràctiques. Volia que tot fes goig, tant se valia si els objectes eren funcionals, útils o agradables. Això afectava tot l’univers familiar, però especialment a les sabatilles d’estar per casa, les sabates d’hivern, els abrics, les cadires, el piano, les mantetes del sofà (i el sofà), els reposapeus (quines trifulgues amb els reposapeus!), les ulleres, la roba còmoda o, com ha quedat dit, els paraigües del paraigüer del rebedor.
¿Us imagineu un món on els paraigüers serveixin per desar-hi paraigües i els paraigües serveixin per no mullar-se quan plou? De vegades perquè tot sigui fàcil i lògic cal marxar de casa.
"Buidar la casa" és una secció de Care Santos en què narra pas a pas, objecte a objecte, l'experiència de buidar la casa dels pares.
