La primera vegada que em vaig sentir humiliada a l’escola tenia cinc anys. Era l’hora de plegar i per un intèrfon que teníem a la classe anaven dient els noms de les nenes i els nens que tenien les mares o els avis a baix al carrer esperant-los. Pel que sigui, aquell dia la meva mare va trigar a venir. Una altra mena de criatura potser ni se n’hauria adonat, que la classe s’anava buidant, però jo era una nena extremament sensible i poruga. Tant, que la desesperació de pensar que potser li havia passat alguna cosa a la meva mare em va fer escapar de la classe i córrer escales avall. No podia més, l’intèrfon no deia el meu nom. Em vaig escapar de la classe i esclar, de seguida em van interceptar i em van tornar a lloc. D’aquell dia ja no recordo res més. Però l’endemà, la senyoreta em va agafar la mà i em va dir si em pensava que em quedaria amb els nens que em pertocaven, que ahir m’havia escapat i com a càstig aniria a la classe dels més petits i m’hi estaria tot el matí. Em va portar amb els nens de tres anys i em va plantar davant de la pissarra. En connivència amb la mestra dels petits, que no recordo que fes res a favor meu, em va plantar davant de la pissarra i va explicar que el dia abans m’havia escapat i que com a càstig em passaria el matí allà dreta. Tots em miraven i les dues mestres estaven d’acord que fer allò estava bé. Vaig estar fins a l’hora del pati dreta davant la pissarra plorant tant que el paper de vàter que m’havien donat per anar-me eixugant els mocs ja només era macarronets xops que no eixugaven res però que jo em seguia passant per la cara.
Aquesta escena encara em fa plorar i tinc cinquanta-un anys. Perquè algú altre dirà ves, no n’hi ha per a tant. Potser perquè algú altre no és jo. Era, de debò, la nena més discreta, pacífica, silenciosa i imperceptible que et puguis imaginar. I em van castigar sense preguntar, perquè si m’haguessin preguntat els hauria dit que m’havia escapat perquè trobava molt a faltar la meva mare i tenia una por terrible que li hagués passat alguna cosa dolenta i que per això m’havia escapat. Per estar més a prop de la seva arribada.
No sé si per aquesta humiliació o perquè és el que tocava, encara em vaig tornar més i més invisible a l’escola. Fins al punt que algú se’n va adonar i li vaig anar com anell al dit per convertir-me en el seu ase dels cops. Em va tocar. I com més mirava de passar desapercebuda, més rara em tornava i més mereixedora de burles i menyspreu. Fins que se’m va entregar el títol de rara de la classe i llavors ja només vaig poder existir dins aquell paper. Es reien de mi per tot, em ridiculitzaven, em menystenien i els meus pares anaven a l’escola i l’escola els deia esclar, si la nena no s’esforça a integrar-se, què voleu. Què voleu d’una filla així. Esclar, esclar. I no puc dir que les mestres no m’animessin, perquè em deien no siguis pàmfila i defensa’t. Brutal. Rosa Sensat en estat pur.
Hi havia un nen en especial, alt com un sant Pau i poc dotat per als estudis, que em tenia de passatemps. Un dia, a quart d’EGB, que érem tancats a la classe perquè plovia, va agafar tot de planilles, que en dèiem, que eren planxes de cartró dur que fèiem servir per escriure-hi a sobre, i me les va anar llançant a manera de frisbee aviam quina em tocava. Cada vegada més lluny, per provar davant els altres com n’era, de bo, fent punteria. Una de les planilles em va anar a l’ull de canto i em va tallar la parpella. De seguida em va començar a sortir sang i se’m va inflar com una pruna.
El mateix nen, ja a vuitè, a la fila de sortir al pati em va donar un cop de puny a la boca de l’estómac que em va fer caure a terra de l’empenta i de no poder respirar durant una bona estona.
Ningú va fer mai res. Van ser els meus pares els qui van haver d’anar a casa seva a dir als seus, de pares, que sisplau demanessin al seu fill que parés.
A l’escola, aproximadament laica, catalana i referent encara avui entre les famílies benestants de Terrassa, sempre van atribuir els atacs i les humiliacions al fet que jo era diferent. Tímida, vergonyosa, poruga i massa aplicada. A l’hora del pati llegeix i no juga, diu en un informe de l’escola. De debò que encara em fa plorar tot i els anys i les teràpies.
Jo mai no vaig pensar a treure’m la vida. Mai directament. El que sí que sempre esperava era no ser-hi. “Dimarts anirem d’excursió a la fàbrica Pelikan”, i jo pensava que potser dimarts ja no hi seria i això em donava la pau que necessitava per arribar al migdia i anar a casa a dinar.
Me’n vaig sortir, però podria haver-m’hi quedat. La intensitat de la desesperació que vaig sentir dins aquella escola és perfectament comparable a una depressió adulta. Crisis d’ansietat, atacs de pànic. Onze anys, m’hi vaig estar, i van ser horribles, un infern, i cada vegada que sento la paraula bullying penso si la gent és realment conscient del que significa. Del perquè real d’aquestes nenes i nens que han triat no ser-hi mai més a canvi de no anar demà a l’escola. Ho entenc, ho he viscut, ho recordo amb un dolor terrible, i tot i que no se’n va mai més, si te’n surts, t’acostumes a conviure-hi. Però no, no se’n va mai més de qui acabes sent. Ja ho veieu.
