La primera vegada que em vaig sentir humiliada a l’escola tenia cinc anys. Era l’hora de plegar i per un intèrfon que teníem a la classe anaven dient els noms de les nenes i els nens que tenien les mares o els avis a baix al carrer esperant-los. Pel que sigui, aquell dia la meva mare va trigar a venir. Una altra mena de criatura potser ni se n’hauria adonat, que la classe s’anava buidant, però jo era una nena extremament sensible i poruga. Tant, que la desesperació de pensar que potser li havia passat alguna cosa a la meva mare em va fer escapar de la classe i córrer escales avall. No podia més, l’intèrfon no deia el meu nom. Em vaig escapar de la classe i esclar, de seguida em van interceptar i em van tornar a lloc. D’aquell dia ja no recordo res més. Però l’endemà, la senyoreta em va agafar la mà i em va dir si em pensava que em quedaria amb els nens que em pertocaven, que ahir m’havia escapat i com a càstig aniria a la classe dels més petits i m’hi estaria tot el matí. Em va portar amb els nens de tres anys i em va plantar davant de la pissarra. En connivència amb la mestra dels petits, que no recordo que fes res a favor meu, em va plantar davant de la pissarra i va explicar que el dia abans m’havia escapat i que com a càstig em passaria el matí allà dreta. Tots em miraven i les dues mestres estaven d’acord que fer allò estava bé. Vaig estar fins a l’hora del pati dreta davant la pissarra plorant tant que el paper de vàter que m’havien donat per anar-me eixugant els mocs ja només era macarronets xops que no eixugaven res però que jo em seguia passant per la cara.
Aquesta escena encara em fa plorar i tinc cinquanta-un anys. Perquè algú altre dirà ves, no n’hi ha per a tant. Potser perquè algú altre no és jo. Era, de debò, la nena més discreta, pacífica, silenciosa i imperceptible que et puguis imaginar. I em van castigar sense preguntar, perquè si m’haguessin preguntat els hauria dit que m’havia escapat perquè trobava molt a faltar la meva mare i tenia una por terrible que li hagués passat alguna cosa dolenta i que per això m’havia escapat. Per estar més a prop de la seva arribada.
No sé si per aquesta humiliació o perquè és el que tocava, encara em vaig tornar més i més invisible a l’escola. Fins al punt que algú se’n va adonar i li vaig anar com anell al dit per convertir-me en el seu ase dels cops. Em va tocar. I com més mirava de passar desapercebuda, més rara em tornava i més mereixedora de burles i menyspreu. Fins que se’m va entregar el títol de rara de la classe i llavors ja només vaig poder existir dins aquell paper. Es reien de mi per tot, em ridiculitzaven, em menystenien i els meus pares anaven a l’escola i l’escola els deia esclar, si la nena no s’esforça a integrar-se, què voleu. Què voleu d’una filla així. Esclar, esclar. I no puc dir que les mestres no m’animessin, perquè em deien no siguis pàmfila i defensa’t. Brutal. Rosa Sensat en estat pur.
Hi havia un nen en especial, alt com un sant Pau i poc dotat per als estudis, que em tenia de passatemps. Un dia, a quart d’EGB, que érem tancats a la classe perquè plovia, va agafar tot de planilles, que en dèiem, que eren planxes de cartró dur que fèiem servir per escriure-hi a sobre, i me les va anar llançant a manera de frisbee aviam quina em tocava. Cada vegada més lluny, per provar davant els altres com n’era, de bo, fent punteria. Una de les planilles em va anar a l’ull de canto i em va tallar la parpella. De seguida em va començar a sortir sang i se’m va inflar com una pruna.
El mateix nen, ja a vuitè, a la fila de sortir al pati em va donar un cop de puny a la boca de l’estómac que em va fer caure a terra de l’empenta i de no poder respirar durant una bona estona.
Ningú va fer mai res. Van ser els meus pares els qui van haver d’anar a casa seva a dir als seus, de pares, que sisplau demanessin al seu fill que parés.
A l’escola, aproximadament laica, catalana i referent encara avui entre les famílies benestants de Terrassa, sempre van atribuir els atacs i les humiliacions al fet que jo era diferent. Tímida, vergonyosa, poruga i massa aplicada. A l’hora del pati llegeix i no juga, diu en un informe de l’escola. De debò que encara em fa plorar tot i els anys i les teràpies.
Jo mai no vaig pensar a treure’m la vida. Mai directament. El que sí que sempre esperava era no ser-hi. “Dimarts anirem d’excursió a la fàbrica Pelikan”, i jo pensava que potser dimarts ja no hi seria i això em donava la pau que necessitava per arribar al migdia i anar a casa a dinar.
Me’n vaig sortir, però podria haver-m’hi quedat. La intensitat de la desesperació que vaig sentir dins aquella escola és perfectament comparable a una depressió adulta. Crisis d’ansietat, atacs de pànic. Onze anys, m’hi vaig estar, i van ser horribles, un infern, i cada vegada que sento la paraula bullying penso si la gent és realment conscient del que significa. Del perquè real d’aquestes nenes i nens que han triat no ser-hi mai més a canvi de no anar demà a l’escola. Ho entenc, ho he viscut, ho recordo amb un dolor terrible, i tot i que no se’n va mai més, si te’n surts, t’acostumes a conviure-hi. Però no, no se’n va mai més de qui acabes sent. Ja ho veieu.
"Capsetes" és una secció en què Esperança Sierra viatja pels records de la infantesa de l’autora als anys vuitanta, a Terrassa, on el privilegi i la desesperació per incomprensió es troben. L’autora, amb sensibilitat i un humor no sempre subtil, recorda els seus anys de nena fràgil i construeix una crònica personal d’una infantesa massa adulta.
