Marguerite Duras va ser la meva primera sacsejada literària. Abans hi ha literatura juvenil i policíaca; després ella com un punt d’inflexió. La primera autora que vaig llegir amb un llapis a la mà i la sorpresa que es pogués dir tant amb tan poques paraules. Des d’aleshores que adoro les frases curtes i punyents, afilades, de les que et retenen l’alè i et forcen a pensar. Duras ha estat sempre un referent. La seva veu transita la vida enfangant-se des del dolor i sota l’empara de l’amor. Marguerite Duras navega entre vísceres i d’ella se’n surt esgarrinxada.
La primera casa en el record de Duras és a la Indoxina francesa; la que la mare vol fer fructífera cultivant uns camps que tard o d’hora acaben negats per les aigües implacables del Pacífic. No podràs, dius, quan llegeixes Un dic contra el pacífic, a una mare obsessiva i pobra que s’entesta a lluitar contra l’oceà, com un combat de David contra Goliat. I no pot, malgrat que s’hi encaparra.
La nena-Marguerite creix enmig d’aquesta pugna devastadora. El pare és mort i la família lluita per sobreviure a la misèria. Marguerite coneix un home al transbordador que travessa el Mekong. És xinès i és ric. I queda fascinat per la bellesa, la joventut, la innocència i el desig de la nena-Marguerite. “Molt aviat a la meva vida ja va ser massa tard. A divuit anys ja era massa tard” 1, confessa a L’amant. Duras visita durant un any la casa de l’home a Sadec i hi fa niu. La casa és Huynh Thuy Le, avui convertida en lloc de pelegrinatge. Creix en mi, en la lectora jove, la fascinació, la descoberta, la incomoditat i el rebuig. Duras, aleshores, com també la protagonista de la novel·la, obra que la va llençar a la fama, només té quinze anys. Avui sabem que aquesta passió era abús.
La Marguerite adulta marxa, o fuig, a França. La tercera casa és al número 5 de la rue Saint Benoit a París. L’apartament esdevé centre neuràlgic de la intel·lectualitat comunista francesa on es reuneixen a debatre, a fumar i a beure. Aquí es forja un grup de resistència a l’ocupació nazi que acabarà caient sota les urpes del feixisme. El marit de Duras és internat al camp de Dachau i ella espera i desespera a El dolor. “Em desperto de nit, el buit de l’absència és immens de nit, la por em travessa, terrible. Després recordo que ningú no té notícies encara. No és fins més tard, quan les notícies comencen a arribar, que l’espera comença.” 2 En aquest pis de la rue Saint-Benoît acabarà establint-se l’escriptor Enrique Vila-Matas als anys setanta, quan es trasllada a París, i passa a ser llogater de Duras.
Marguerite Duras beu. Beu tant que esdevé alcohòlica. Ella mateixa ho confessa a Escriure. L’alcoholisme neix a la casa de Neauphle-le-Château. Un poble que penja d’un turó on l’escriptora compra una casa humida de teulada ondulada i heura enfiladissa a la façana. Hi viu sola durant molt de temps. Als estius i els caps de setmana rep les visites dels amics, però passa la major part de temps sola escrivint i comença a beure per combatre aquesta soledat. "La solitud no es troba, es fa. La solitud es fa sola. Jo la vaig fer. Perquè vaig decidir que era allà que havia d’estar sola, que estaria sola per escriure llibres. Va passar així. Vaig estar sola en aquesta casa. M’hi vaig tancar —segur que també tenia por. I després la vaig estimar. Aquesta casa es va convertir en la de l’escriptura. Els meus llibres surten d’aquesta casa.” 3
La vida de Duras és una barreja indestriable d’alcohol, amants i escriptura. Com si les tres potes li fossin imprescindibles per sobreviure. Més que autobiogràfica, la seva literatura és carn i és viva. Llegir-la és avançar amb l’ai al cor, sostinguda i erràtica per arribar a un cul-de-sac sense sortida. Duras va morir amb vuitanta-dos anys de càncer de laringe a la Rue Saint-Benoît de París. Finalment la malaltia li arrabassava la veu. Em penso que cap de les cases on va viure va acabar esdevenint una llar per a ella. Duras sabia que mai no trobaria la pau i va deixar de buscar-la. Només l’escriptura la faria surar.
1 L’amant, Tusquets Editors 2014, trad Marta Pessarrodona
2 El dolor, La Breu edicions 2019, trad Arnau Pons, Blanca Llum Vidal
3 Escriure, La Breu edicions 2022, trad Blanca Llum Vidal
"Una casa pròpia" és una secció de Sandra Freijomil en què mostra com les llars dels escriptors condicionen el que escriuen i el que viuen.
