Amabilitat radical

¿Saps que no me n’havia adonat? Jo em sentia poderosa, escopint frases que mesclaven amb equilibri intel·ligència i ressentiment

Foto: Blake Cheek
Foto: Blake Cheek

Quan érem petits, el Quim, el meu germà, no volia anar a comprar amb mi perquè deia que era molt borde amb la gent. Que anéssim on anéssim, sempre contestava de mala manera i que ell, per més que fos tres anys més petit que jo, com que se n’adonava no tenia cap necessitat d’aguantar-me. S’entén.

Jo era molt borde. Perquè o callava o bordava. Generalment callava, però esclar, si vas a comprar, bé que has de dir alguna cosa perquè t’entenguin.

Ja de més gran vaig entendre (és la tercera vegada que faig anar el verb entendre, me n’he adonat i el deixo, perquè dec necessitar dir-lo bastant) que no tothom et vol fer mal. Que hi ha persones que no donen cops de puny a la boca de l’estómac. De fet, la majoria. Així i tot, mantenia la capacitat de ser molt borde. Sobretot amb els nens petits que em molestaven als llocs públics.

Quan anàvem a prendre alguna cosa amb l’Anto, si veia –ella– que prop d’alguna taula buida hi havia nens petits, sempre feia per asseure’ns-hi. Li encantava que els espantés. Els deia coses terribles perquè paressin de córrer, xisclar i donar pel cul. Admeto que de tant en tant encara em veig obligada a fer-ho. Hi ha molt hippie reproduint-se.

El fet de ser una nena marginada i maltractada a l’escola m’havia regalat el do de l’elaboració de grans discursos d’odi. Discursos interns, però, perquè a l’escola mai obria la boca, perquè era allà quan passava lo dels cops de puny a la boca de l’estómac.

Després del meu germà i de l’Anto va venir el Nico, un nòvio uruguaià que vaig tenir i que un dia em va mirar amb aquells ulls daurats i em va dir: te hasés daño, bo.

Allò sí que va ser una bona hòstia.

¿Saps que no me n’havia adonat? Jo em sentia poderosa, escopint frases que mesclaven amb equilibri intel·ligència i ressentiment. Al capdavall, era el meu poder. Finalment, podia insultar la gent amb elegància perquè de petita havia hagut de callar. Entremig havia llegit Kafka, Plath, Woolf i Sartre, que em donaven la raó amb tot, i esclar, qualsevol contradiu els profetes de l’apocalipsi.

No és que a partir de llavors em convertís en una enviada de Krishna, però vaig començar a dubtar que aquell esforç servís de res. Perquè per més natural que et surti, rajar tot el dia és esgotador. Impregna l’ànima de suc de patata podrida, que per mi és la pitjor pudor que hi ha.

Anys passaren abans que no vaig saber aplicar la meva nova teoria existencial a l’existència mateixa. Anys de fer callar els gripaus i la gola plena de raucs apagats.

Perquè gasta molta energia, el mal. Vingui d’on vingui, el mal és pitjor que l’aire condicionat, que et proporciona plaer però et rebenta el compte corrent.

Vint-i-cinc anys després d’haver pres la decisió de no haserme daño, bo, tinc una vida interior prou bonica. L’altre dia per Sant Joan deien de cremar a la foguera persones que odiéssim i no hi vaig cremar ningú.

He descobert que hi ha plaers més rendibles, com ara somriure i practicar l’amabilitat radical. Els primers anys fa una mica de fàstic, perquè el que vols és trencar-li la cara a tothom, però a poc a poc vas percebent que el dins se’t suavitza, més càlid i esplendent, i mires enrere i notes aquella calma exhalada de quan et despertes d’un malson i no hi ha sang al coixí.

"Contenidor en flames" és una secció d'Esperança Sierra en què, amb una barreja d’humor picardiós i franquesa desfermada, examina les relacions humanes, l’amor i el desig des del punt de vista d'una dona de mitjana edat que es resisteix a caure en el costumisme tradicional.

Data de publicació: 04 de juliol de 2025
Última modificació: 04 de juliol de 2025
Subscriu-te al nostre butlletí
Subscriu-te al butlletí de Catorze i estigues al dia de les últimes novetats
Subscriu-t’hi
Subscriu-t’hi
Dona suport a Catorze
Catorze és una plataforma de creació i difusió cultural, en positiu i en català. Si t'agrada el que fem, ajuda'ns a continuar.
Dona suport a Catorze