Com vaig sentir que deia Isabel Allende en una entrevista, jo també soc una cincuentona sin ninguna capacidad doméstica. Les feines de casa sempre m’han semblat rocket science. Em costa més organitzar la casa que interpretar línies de codi. I això que no sé programar.
Perquè qualsevol persona que estigui llegint això m’entengui, posa per cas que t’has d’empassar un paracetamol de la mida d’una mandarina.
Un dels somnis de la meva vida –al nivell de tenir un Porsche o una casa a S’Agaró per a altres persones– era tenir una senyora de fer feines. Algú que agafés una escombra, un drap o una ampolla de lleixiu i els fes servir de manera apropiada. Però aquest somni topava amb diversos obstacles potser no insalvables, però sí de més de dos metres d’alt: 1. Els diners; 2. Lo poc que m’agrada tenir gent a casa; 3. Veure una dona fent una de les coses que més detesto de l’existència. Molt més que depilar-me.
U. Amb el tema dels diners, arriba un punt que dic que és l’equivalent a fer teràpia. Que potser si no pago a una senyora de fer feines hauré de pagar més dies a la psicòloga. I faig un capmàs i és un sí. La cincuentona sin ninguna capacidad doméstica s’ho ha de poder permetre i s’ho permetrà perquè a partir d’ara esmorzarà a casa i no al bar.
Dos. Tenir gent a casa. Ben cert. No ho puc sofrir. Feina tinc a entendre que és normal que la meva filla vulgui estar a casa seva amb el nòvio. Que jo visqui casa meva d’una manera, no vol dir que la meva filla l’hagi de viure igual. Per tant, respect. El nòvio fa que la meva filla estigui contenta. ¿No seria el mateix que una senyora vingués a donar-me felicitat?
Tres. I l’últim punt, que és veure una dona fent una de les coses que més detesto de l’existència. Veure una dona doblegada sota el llit o fregant el bany o rascant el forn em genera una sensació de vergonya estructural insofrible. Algú com jo que fa feines que no vull fer ni que m’apretin i simplement perquè ha tingut menys opcions a la vida.
I llavors, la llum. La idea m’arriba com una epifania. A mi, que m’agradaria tant ser creient però que no ho he aconseguit mai, se’m presenta l’esperit sant amb forma de pensament revolucionari.
¿I si faig que sigui un home?
Alliberador.
La idea de tenir un senyor de fer feines és tantes coses que no sé si les sabré explicar. És un gest que vol reequilibrar el món. Perquè quan pensem en algú que neteja i cuida, sempre ens ve una dona al cap. Donadeferfeines és un concepte genèric i automàtic. I voler trencar aquesta associació no és només una qüestió de vocabulari, és política. Si comencem a veure homes cobrant per netejar es comença a desprogramar l’imaginari col·lectiu. S’obre un precedent visual que posa en crisi el gènere del servei domèstic. I això ho canvia tot perquè, entre altres coses, quan els homes entren en un ofici, les condicions laborals milloren.
I és per això que faig una crida a contractar senyors de fer feines. A casa, a la comunitat, a l’escola. Que es vegin.
Potser així arribarà el dia que quan veiem un senyor que passa l’aspiradora no ens vindrà al cap que el Josep Maria ajuda molt a casa, sinó que simplement fa la feina molt ben feta.
"Contenidor en flames" és una secció d'Esperança Sierra en què, amb una barreja d’humor picardiós i franquesa desfermada, examina les relacions humanes, l’amor i el desig des del punt de vista d'una dona de mitjana edat que es resisteix a caure en el costumisme tradicional.
