Jo no he estat regalada amb el do de la fe religiosa. Vaig créixer en una família convergent i practicant de la convergència. Anàvem a missa cada setmana sens falta, comunió, confessió, resar a la nit, sentir-se malament per fer una cosa mal feta però no perquè estava mal feta, sinó pel càstig diví —Déu et castigarà, em deia la meva àvia— que et cauria ves a saber d’on i quan i per part del més poderós. Tenia fe i religió ben barrejades.
El més proper a la fe en el déu catòlic que he sentit ha estat tenir-li por o donar-li coses a canvi si jo volia alguna cosa que només Ell em podia concedir —si el Xavi em demana per sortir, endreçaré el quarto cada dia.
Més endavant vaig caure-hi: Déu i les religions són dues coses tan diferents com l’amor i el matrimoni. ¿Es toquen? Sí, per força. Però si t’hi fixes bé, no tenen res a veure.
No sento la negació visceral de l’existència de Déu perquè no en tinc proves, ni a favor ni en contra, però Isaac Newton, el físic més rellevant de la història —al meu parer— era fortament protestant i deia que Déu era el geòmetra suprem. I Joan Oró, el nostre bioquímic més il·lustre (per escombrar una mica cap a casa) va deixar dit: “No hi ha conflicte entre ciència i religió; cadascú fa camí per la seva banda”.
Mira, no ho sé.
Déu és un dels temes sobre els quals gasto més vida mental. La religió, en canvi, la percebo sense fissures com una gestoria emocional amb seu al Vaticà.
Em produeix rebuig i, depèn del dia, fàstic.
La fe, en canvi, aquí sí que no m’hi poso. La fe vull dir creure amb el pit, sentir la plenitud sense haver-te de flagel·lar. Ser aclaparada per la immensitat sense passar per filtres coercitius. Santa Teresa sense martiri. Sense, sense, sense. La fe no ha de ser precedida de preposicions dissuasives. La fe, simplement, per ser fe, ha de ser.
Com l’amor. T’estimo és t’estimo. T’estimo si o t’estimo quan o t’estimo perquè no és t’estimo.
I les vegades que he fantasiat amb la idea d’asseure’m una tarda amb Jesús de Natzaret —no Jesucrist ni el Fill de Déu— i demanar unes cerveses, no les sap ningú. Espero que no fes gaire pudor. Tot i que segurament sí que en feia. I parlar d’estimar i no de lleis i li diria ¿et puc tocar?, com sant Tomàs, però per preguntar-li què sent.
El deixaria parlar i demanaríem més cerveses i en algun moment passaria una senyora amb una creu d’or i ell s’esgarrifaria i faria un WTF en arameu —el mateix que faria Puig Antich en català si veiés penjolls amb forma de garrot vil ara d’or, ara de plata. Potser amb tot de brillantets al voltant.
I em preguntaria quan ha passat, que ha acabat ridiculitzat en estampetes, escarnit en processons i vexat en caselles del formulari d’Hisenda. Jo li diria que no ho sé exactament, però que segurament poc després de mort i per culpa d’algun home afamat de notorietat. Li explicaria que en el nostre món, si no se t’institucionalitza, se t’oblida, i ell contestaria doncs que m’oblidin, però que no em facin això.
I faria allò d’alçar la mitjana i moure-la una mica per veure si quedava gaire birra i em faria la mirada de ¿una altra? I jo diria que sí i sense calze, sisplau, que m’agrada més a morro.
"Contenidor en flames" és una secció d'Esperança Sierra en què, amb una barreja d’humor picardiós i franquesa desfermada, examina les relacions humanes, l’amor i el desig des del punt de vista d'una dona de mitjana edat que es resisteix a caure en el costumisme tradicional.
