Encetar la dècada dels cinquanta, riu-te de quan fèiem tercer de BUP. És una mica el mateix. A tercer de BUP no era com ara, que amb 16 anys ja estan tots psicopatitzats per aviam què trauran a la selectivitat. A tercer de BUP érem els amos del territori. Ens sabíem a punt de fer-nos grans, però ho esquivàvem amb l’agilitat de les articulacions joves. Però encara érem pàrvuls de l’existència, per això si alguna tarda algú et demanava per sortir, ja era prou per escriure al diari “tindrem dos fills i es diran Laura i Marc”.
Ara, als cinquanta, tornem a tenir un peu a cada banda, però en aquest cas una banda és la vida i l’altra, la mort. Real, biològica, estadística. I com que la banda del sot no la podem saber ni controlar, el que farem és celebrar una gran reestrena biogràfica.
Les casades no sé què fan, perquè la realitat del peu a cada banda és la mateixa, per a elles. Suposo que plantar els fills i anar-se’n amb el marit de viatge o a ballar bachata, si el marit els agrada, o fotre el camp amb les amigues a escampar la boira a la mínima que poden.
Ara bé, el meu sector són les dones sense penjoll però amb ganes de trobar-ne un de rutilant.
I de vegades, passa.
Ara mateix, tinc tres amigues fortament enamorades de tres joies de les que només es poden trobar quan ja has defecat trenta vegades en la falòrnia de la mitja taronja i busques una bona peça, madura i sense cucs. Tres dones que es pensaven que ja ho tenien tot sentit i viscut i que de sobte porten uns ulls a la cara candents com torxes.
Però cadascuna ho viu a la seva manera.
La incrèdula: s’ha trobat un feix de bitllets de cinquanta i no s’ho acaba de creure. Si li fa passar proves d’amagat i les passa totes! Damn! I l’altra, la prudent. No, no, a poc a poc, anem fent, anem veient, però que quan arriba a casa es miralla i, sorneguera, se sent el cor endiumenjat. I l’última, la que abans que s’acabi el plat ja en demana un altre i postres i copa i puro i orgasmes acarnissats.
I jo. La tieta borratxa que ho aplaudeix tot. Molt bé, nenes! Però que molt bé!
Que duri el que duri, però que el que duri sigui de veritat. Que ens salvi de la rutina, del cansament i de la mort, que això sí que dura per sempre.
Si als trenta ens van vendre el cuento de la parella per a tota la vida i als quaranta allò de la dona empoderada que ho fa tot sola, ara als cinquanta ja hem fet prou mèrits per poder servir cony en safata d’or i diamants.
"Contenidor en flames" és una secció d'Esperança Sierra en què, amb una barreja d’humor picardiós i franquesa desfermada, examina les relacions humanes, l’amor i el desig des del punt de vista d'una dona de mitjana edat que es resisteix a caure en el costumisme tradicional.
