–Do you think that it requires a kind of unconditional love, to stay married 29 years?
–I think it’s more just... if one of us makes a mistake, big or small, then we’re to protect them.
The Perfect Couple, 2024
The Perfect Couple és una sèrie de Netflix de sis capítols basada en la novel·la del mateix nom de l’escriptora pennsilvaniana Elin Hilderbrand.
La Greer i el Tag són una parella perfecta. Guapos, rics, respectats i portadors d’una aura que els manté irremeiablement junts, adherits en societat amb una teranyina de Kevlar. La imatge matrimonial que tothom enveja.
I passo de seguir perquè la cosa ja canta de fa estona.
La Greer i el Tag són una empresa molt ben muntada en què cadascú fa la seva feina perquè el negoci no s’enfonsi. Que ja es veia a venir. Interessos compartits, silencis molt ben pactats.
Però la Greer i el Tag són personatges d’una història truculenta absolutament no necessària per encarnar el que vull explicar. Per parlar-ne només em calen la Fina i el Ferran.
La Fina va estudiar psicologia i el Ferran, enginyeria tècnica de telecomunicacions. Es van conèixer un dissabte a la nit en una discoteca. Al Ferran li va faltar temps per acostar-se a la Fina i preguntar-li, amb prou enginy, si, en cas que fos Sant Jordi i li regalés una rosa, si ella l’acceptaria. A la Fina li va semblar un acostament digne de ser jugat i li va dir que sí. Per què no. Llavors no hi havia mòbils, per això es van apuntar els telèfons de casa; ell, en un paperot que es va trobar a la butxaca i ella, al paquet de Chesterfield Lights.
Es van trucar l’endemà mateix, ara no em facis dir qui a qui, i es van fer nòvios fins a casar-se, tenir dues filles i viure en una hipoteca de dos pisos a Sabadell. Ara la Fina ja no fuma. Ho va deixar quan es va quedar embarassada de la Martina, el mateix any que va entrar a treballar al Parc Taulí. El Ferran treballa a la Diputació i dissabte passat es van mirar un Hyundai Tucson per anar a Altafulla, que hi tenen llogat un apartamentet a mitges amb la Nuri i el Pep, uns amics de la colla.
Com veieu, no cal ser milionaris per exhibir una vida exemplar.
Tots coneixem la Fina i el Ferran. Parelles que fa anys que no es miren als ulls quan estan sols però que continuen anant de bracet per la trama que han construït. Ells també, com la Greer i el Tag, tenen un negoci entre mans: la hipoteca, les nenes, Altafulla i el Hyundai Tucson, que se’l queden segur.
No estem tan malament. És pels nens. Tenim la hipoteca a mitges. Hi ha dies bons. A aquestes altures ja no val la pena. No em puc queixar, veient el que hi ha pel món.
¿Oi?
Tot i que cada cop menys, separar-se encara fa pudor de fracàs. Aguantar, però, té cert enaltiment social. Portem quinze, vint, trenta-cinc anys. És com lo de viure fins als 120 anys. ¿A quin preu? Perquè jo, si he de viure arrossegada, ¿m’entens? Prefereixo viure fins on visqui, però fresca com una rosa. Aproximadament.
Miro les parelles de llarg abast que conec i m’adono que de vegades no ens aferrem a la persona, sinó a la idea, a la vida que havíem somiat, a la imatge construïda del “junts”. Que la idea de família pot arribar a ser una dalla de metre i mig. I l’esperança. L’esperança que si aguantem prou, tot tindrà sentit. I no sé si és amor o tossuderia.
La Greer i el Tag tenen una mansió a Nantucket, Massachusetts, i la Fina i el Ferran, un Hyundai Tucson per anar a Altafulla. Però la trampa és la mateixa. Si el motor de la parella és la inèrcia o l’autoengany, ja fa temps que ets fora del festival aquest que tens muntat.
"Contenidor en flames" és una secció d'Esperança Sierra en què, amb una barreja d’humor picardiós i franquesa desfermada, examina les relacions humanes, l’amor i el desig des del punt de vista d'una dona de mitjana edat que es resisteix a caure en el costumisme tradicional.
