A casa no m’han educat amb el feminisme de paraula, simplement he vist com es feien les coses i m’ha semblat bé. No se m’ha intentat retallar cap impuls pel fet de ser dona, se m’ha empès a ser autosuficient a tots nivells, això sí.
I que si vols alguna cosa, la demanes. No esperar que algú dedueixi que la vols i te la serveixi engalanada amb pètals i perletes. A mi em sembla bé. Deu ser per això que no puc sofrir el sí però no. El et vaig dir això però volia dir lo altre, ¿que no ho vas entendre? No. No ho vaig entendre perquè no ho vas dir clar. Espavila’t i parla bé.
Per aquesta manera de fer, quan m’ha agradat alguna persona, he anat i l’hi he dit. O l’hi he deixat entreveure de manera inequívoca per a algú amb certa perspicàcia. Que és, dit sigui de passada, el que busco –entre altres coses– en una persona amb qui alternar i intimar. Perspicàcia.
Així he funcionat els primers cinquanta anys de la meva vida.
Fins que fa poc, després d’un desengany de grans dimensions en què, com sempre, vaig ser jo qui va tirar la canya, vaig dir-me prou, que a partir d’ara m’ajauria a veure-les venir amb una pinya colada a la mà. Tu sí, tu no. Aneu passant.
Però és molt avorrit.
Perquè és que jo no soc així. La passivitat em fa malbé. M’encongeix. M’aprincesa i m’ofega. Tiro més a amazona, no ho puc evitar. I no parlo de caçar sense miraments, perquè això ja va passar en una altra vida i genera molt desgast i buidor. És l’actitud. Pensar en mi com algú que espera em fa posar molt nerviosa. Clarament, l’elegància de la passivitat no és la meva.
Perquè una cosa és voler una companyia bonica, significativa, única, i una altra, i molt diferent, és desactivar-te per aviam si la companyia passa, et veu, li agrades i gosa dir-t’ho. I que l’entenguis.
No sé estar instal·lada en el que sigui el que hagi de ser. Sempre ho trobo avorrit i em venen ganes d’afegir-hi ingredients inesperats. Quan m’he assegut a veure qui passava he deixat l’arc a terra, i ara el veig de reüll com batega i penso no, si t’entenc, és un autèntic pal.
M’agrada preguntar, dir m’agrades, voler. M’agrada saber què hi ha allà on em sembla sentir alguna cosa gustosa abans que no es dissolgui per falta d’atenció o de cura o de ¿i si és que no?
Qui hagi d’estar amb mi, que sigui perquè m’ha vist sencera i no amagada darrere la pinya colada. Hola, què tal. ¿Que no? Cap problema, seguiré existint amb curiositat, desafiadora de possibilitats. Que hi ha moltes maneres de viure, i a mi em sembla que m’ha triat l’agosarada.
Com cantava Sandro Giacobbe amb compunció i candidesa, scusa tanto, se la vita è così... non l’ho inventata io.
"Contenidor en flames" és una secció d'Esperança Sierra en què, amb una barreja d’humor picardiós i franquesa desfermada, examina les relacions humanes, l’amor i el desig des del punt de vista d'una dona de mitjana edat que es resisteix a caure en el costumisme tradicional.
