El nostre entramat de creences i prejudicis és el mur contra el qual s’estavella tota la informació que rebem. Torna a llegir la frase. ¿Fet? Ara ja pots continuar: el judici immediat és gairebé intuïtiu, salta com una molla delerosa de llibertat. I parlo responsablement, amb coneixement de causa.
No sabeu fins a quin punt, en el passat, m’he divertit cobrint de llot persones, actituds, escenes i situacions tenint d’única referència el meu mur. Massís, dens, opac, impenetrable. Fet sobretot de recel.
Entro en matèria, que això se m’està evaporant.
El capvespre. Una família d’uns quinze membres, asseguts en cadires de plàstic en el que sembla l’exterior d’una casa —es veu una bústia en una paret d’obra vista—, canten una cançó acompanyada d’una guitarra. Se’ls veu molt feliços, somriuen, gesticulen seguint la tonada, piquen de mans. La càmera ho grava tot en pla seqüència. I poc més.
Però les xarxes a través de nosaltres o nosaltres a través de les xarxes fem el vídeo viral. I si de normal les xarxes ja semblen el mercat de Calaf, quan algun contingut es fa viral esdevenen el novè cercle de l’infern de Dante, que, sapigueu els illetrats, és la zona més infernal de l’infern amb Judes Iscariot —que només se li veuen les cames— dins la boca de Llucifer.
En qüestió d’hores, aquella família cantaire va esdevenir la riota de tot un país. Per haver comès el delicte de gravar-se cantant, contents i feliços, mentre ens en feien còmplices a través de la càmera.
Jo vaig ser la primera a comparar-los mentalment amb altres colles cantaires. Si n’és, de versàtil, l’instrument guitarra —vaig pensar—, que té el poder de congregar tant kumbaiàs com gitanos o pijos, com és el cas que ens ocupa. Vaig pensar això.
Sense que em fes gràcia res més.
Tot seguit, la meva filla m’anima a llegir els comentaris. Tots versen sobre la vergonya aliena que provoca la visió d’una família que xala cantant —cantant molt bé, val a dir—. I no són quatre comentaris. És una autèntica allau de burles i sarcasme més o menys ocurrent.
Torno a mirar el vídeo després de llegir els comentaris i no canvia res: segueixo veient-hi una família nombrosa cantant i passant-s’ho de puta mare. Aviam, sí que hi ha una cosa que em molesta i que miro d’explicar a través d’un exemple que pugui entendre tothom, és per això que em serveixo de la Moreneta. Si en un moment d’heretgia màxima cantem el Virolai picant de mans, ens sortirà de picar a les síl·labes tòniques:
Rosa d'abril, Morena de la serra,
de Montserrat estel
En aquest cas, fixeu-vos que les síl·labes marcades no només cauen en temps forts del ritme, sinó que coincideixen amb les síl·labes tòniques de les paraules. Això és bàsic per no fer el préssec quan poses lletra a les cançons.
¿Què passa amb la cançó del vídeo? La primera frase que s’hi sent és los días que doblo la esquina de tu casa, i en comptes de doblo diuen dobló —tònica moguda—, perquè la persona lletrista no va tenir en compte el que explico més amunt i va fer el préssec. Queda fatal i fa mal, però no prou per sotmetre una família sencera i nombrosa a l’escarni públic. I encara menys si la cançó no és seva.
Només això. No entenc els comentaris. ¿Què és, exactament, el que molesta tant?
En quaranta segons de vídeo el poble els condemna. Classe social, ideologia, religió, patrimoni, estudis i segones residències. I, si em permeteu, torno al mur de què parlava en començar l’article. ¿Com podem tenir una visió honesta de la realitat, si abans de mirar-la ja hem decidit què veure-hi?
¿No podem, simplement, passar quaranta segons agradables com els passaríem veient un porquet vietnamita jugant amb una cabra pigmea? Les xarxes socials ens han dut a creure que la maldat és inofensiva en la mesura que és compartida, que podem exercir de botxins sense el risc de ser jutjats amb el mateix rigor. Però això, estimades lectores, no se sap mai, perquè qualsevol dia l’atzar ens pot assenyalar a nosaltres per ocupar el lloc d’aquesta família nombrosa que canta com si no hi hagués demà.
